La Vanguardia (Català-1ª edició)
Una matança sense penediment
Seierstad parla per primer cop de Noruega a ‘Utøya. Un dels nostres’ (Ed. 62 / Península)
El 22 de juliol del 2011 és una data que Noruega difícilment oblidarà. Aquell dia una furgoneta aparcada a l’entrada de l’oficina del primer ministre noruec va explotar i va causar la mort de vuit persones. Després de fer detonar aquella bomba, Anders Behring Breivik es va presentar a l’illa d’Utøya disfressat de policia amb la intenció de matar els joves que anaven a un campament del Partit Laborista. Aquell dia van morir 69 persones més. La periodista Åsne Seierstad recull tot el que va pas
La periodista escriu per primera vegada sobre Noruega, el seu país, i assegura que és el seu llibre més difícil
sar a Utøya. Un dels nostres (Edicions 62 / Península). La reportera no s’oblida d’aquell dia, segons explica en una entrevista per a La Vanguardia. Feia un descans després de cobrir la primavera àrab. “Vam anar a una casa d’estiu a una illa de Noruega. No era Utøya, però era a prop. Una amiga em va escriure un missatge en què em demanava que, si era a Oslo, m’allunyés del centre. No entenia res. Quan vam arribar vam veure a les notícies que hi havia hagut una explosió molt forta, i després va venir tota la resta. Com a periodista, vaig tenir l’impuls de tornar per veure què passava, però tenia a càrrec els meus fills, que llavors tenien un i tres anys, i no els podia deixar sols”. On sí que es va acreditar va ser al judici a Breivik. “El vaig anar a cobrir, però molt aviat em vaig adonar que el tema mereixia molt més que un parell d’articles o un reportatge. Tant la gent com jo mateixa necessitàvem entendre què havia passat. Sens dubte, és el llibre més difícil que he escrit fins ara”, reconeix l’autora d’El llibreter de Kabul (Edicions 62). És el primer llibre que se centra en el seu país. “He hagut de parlar del meu món i d’una matança que no hauria pensat mai que passaria aquí. Un drama nacional que va deixar Noruega en xoc, ja que no havíem experimentat res així des de la Segona Guerra Mundial”.
Seierstad va estudiar els escorcolls policials, una avaluació psiquiàtrica i informació sobre tota la infantesa i la joventut de Breivik. “Té un trastorn de personalitat narcisista, i segurament el va desenvolupar durant la infantesa. La seva mare va tenir fortes depressions i el seu pare, diplomàtic, va estar absent des que va fer un any i mig. Per ser respectat es va posar a estudiar i va escriure 2083: Una declaració europea d’independència, en què va plasmar idees ultradretanes. Es va obsessionar que la gent el llegís, però com que no el llegia ningú va tenir la idea de matar, perquè així tothom es preguntés qui era. Lamentablement, va funcionar”, assegura la periodista.
Breivik no s’ha disculpat mai amb les víctimes. “És més, ha arribat a dir que es penedeix de no haver pogut matar més persones”, conclou Seierstad. ●
Quan la guerra freda va acabar amb la peculiar derrota per col·lapse de la URSS, el joc de les analogies versallesques ja permetia triar entre dos models alternatius: el del tractat de Versalles, pensat a la manera keynesiana com una pau cartaginesa que volia afeblir definitivament la potència vençuda; i el del pla Marshall, que, d’acord amb la interpretació usual, havia volgut evitar la repetició d’errors com els d’aquest tractat.
Com explica Naomi Klein a La doctrina del xoc, a principis dels noranta, Jeffrey Sachs, a qui The New York Times descrivia com a “probablement l’economista més important del món”, va proposar un nou Pla Marshall per a Rússia i la resta d’antigues repúbliques soviètiques. Sachs, que aleshores era professor de la Universitat de Harvard i que havia assessorat els governs de Bolívia i Polònia durant les crisis financeres d’aquests països, tenia clar, com a vell lector de Les conseqüències econòmiques de la pau de Keynes, que, per transformar l’economia sense carregar-se la transició democràtica, calia la col·laboració dels EUA i d’Europa. I aquesta necessitat li semblava tan òbvia que va arribar a vaticinar a Ieltsin, de qui va ser conseller econòmic després d’haver-ho estat de Gorbatxov, que les ajudes econòmiques del Departament del Tresor nord-americà i de l’FMI no trigarien a arribar. Però, segons va recordar anys després en un escrit per a la BBC (2014), els EUA no van actuar amb la intel·ligència política que demanaven les circumstàncies, perquè George H. W. Bush i el seu equip “veien Rússia d’una manera molt semblant a com Lloyd George i Clemenceau havien considerat Alemanya a Versalles: com un enemic vençut que mereixia ser esclafat i no auxiliat”. Aquesta visió de Rússia contrasta amb la promesa de no expandir ni una polzada l’OTAN cap a l’Estat, que el secretari d’Estat George Baker i altres líders occidentals van fer a Gorbatxov el 1989 i el 1990, però concorda amb les iniciatives que més
Jeffrey Sachs va proposar un ‘nou Pla Marshall’ per a Rússia i la resta de les antigues repúbliques soviètiques
endavant la van incomplir amb esperit cartaginès.
En el seu escrit per a la BBC del 2014, Sachs descrivia els anys 1919, 1945 i 1989 com a “moments frontissa”, decisius en la història perquè, com passa amb l’actual, canvien el rumb dels esdeveniments posteriors. En el rumb que van emprendre els fets a partir del 1989, la teràpia de xoc neoliberal que es va aplicar a Rússia sense assistència financera ni col·laboració externa per al desenvolupament hi interpreta un paper important. L’aplicació d’aquesta teràpia tan poc keynesiana no només va empobrir la població i va posar en mans dels nous oligarques els vells recursos públics. També va assecar les fonts que alimenten la legitimitat de la democràcia liberal, que a la Federació Russa va néixer morta. Per aquest i per altres motius, en el repertori de les analogies versallesques també hi ha un lloc per a les relacions de semblança entre la República de Weimar i la Rússia de Ieltsin.