La Vanguardia (Català-1ª edició)
Alquímia mozartiana
Gustavo Dudamel busca la màgia al Liceu amb la primera ‘Die Zauberflöte’ de la seva carrera
Set minuts d’ovacions, aclamacions i alegria mozartiana van saludar la primera Flauta màgica del director més mediàtic de l’actualitat: el veneçolà Gustavo Dudamel.
Amb l’estiu climatològic a plens pulmons en una Barcelona bulliciosa i plena de guiris, un Liceu d’ambient caldejat i ocupació per sobre del noranta per cent va saludar l’estimulant debut de Dudamel amb l’òpera més màgica del repertori.
De totes maneres, malgrat el reclam de Duda, nickname amb què es coneix afectuosament la batuta titular musical de l’Òpera de París, hi van faltar les autoritats polítiques pertinents.
Sembla que ni el reclam del director musical estrella d’El Sistema va acabar seduint una representació política que va brillar per la seva absència. Hi van assistir Jordi Martí, sisè tinent alcalde de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona, i Xavier Marcé, regidor de Turisme i Indústries Creatives de l’Ajuntament de Barcelona. Això sí, els cònsols d’Alemanya, Dirk Rotenberg; França, Olivier Ramadour, i Anglaterra, Lloyd Milen, van fer acte de presència fent honor a països on la cultura sí que té un pes específic important en la societat.
També s’hi va deixar veure Jordi Savall, el nostre catedràtic musical i emèrit, que en plena forma es devia imaginar a ell mateix dirigint aquesta meravella musical mozartiana amb la seva formació Le Concerts des Nations i La Capella Reial de Catalunya. Un desig confés en espera d’una futura oferta del Liceu, ja que mai en els 175 anys d’història del teatre s’ha pogut gaudir d’aquest títol de repertori amb una lectura musical historicista. Qui millor que Savall per dur-la a terme?
Melòmans confessos com Pau Gasol també van gaudir de la nit mozartiana, en una producció de David McVicar, ja d’aroma clàssi
La flauta màgica,
ca, molt teatral i amb tocs d’originalitat i humor british, com aquella Papagena de carrer i desvergonyida.
Musicalment Dudamel va buscar un Mozart terrenal a favor de l’encant. La màgia la va trobar amb el caràcter musical: hi va incloure ritme, dinàmiques i uns tempi contrastats que no sempre van ser màgics; l’alquímia de Mozart potser és la més difícil de totes. El veneçolà va indagar la profunditat humanista de la partitura, lluny del previsible i mainstream, un adjectiu molt utilitzat pels seus crítics. Tot i així, l’ombra del seu estimat i admirat mestre, Claudio Abbado, va aparèixer llunyana i distant. Dudamel, més que l’elegància supina i transparent del gran Claudio, va mostrar un Mozart polvorí de ritme i inspiració... no sempre aconseguida.
Javier Camarena va ser un Tamino (debut del paper) entregat i càlid al costat d’una Lucy Crowe sonora però d’estil oratorial.
Kathryn Lewek va ser una Reina de la Nit de virtuosisme ondulant, la més aplaudida després de la seva segona ària, i el baix Stephen Milling, un Sarastro més gris que emotiu. Thomas Oliemans va brindar un Papageno correcte que va contrastar amb la maduresa i la sapiència canora de tot un Matthias Goerne com a Orador. Bravi pels de casa: Mercedes Gancedo (Papagena), Roger Padullés (Monostatos) com a caps de llança, irreprotxables i professionals. ●