La Vanguardia (Català-1ª edició)
El meu amic Picasso
El museu barceloní exposa les fotografies íntimes de Lucien Clergue
Lucien Clergue (19342014) era un simple repartidor de menjar de 19 anys quan, després de superar la seva timidesa amb grans dosis d’audàcia, va abordar Pablo Picasso a la sortida d’una corrida de toros a la plaça d’Arle. Li va fer un retrat i després li va posar a les mans algunes de les fotografies que feia aprofitant l’hora del dinar i que revelava a les nits. “M’agradaria veure’n més!”, li va respondre el mestre, que va donar l’alternativa al jove fotògraf i li va obrir les portes a una relació d’amistat i complicitat que duraria tota la vida. Gràcies a aquesta amistat avui podem veure el Picasso més privat que, amb ulls espantats –no sabia nedar–, flota a l’aigua a la vora de la platja de Canes, balla flamenc amb el gran Manitas de Plata durant una festa gitana, fa petar la claca amb un taxista o toca la bandúrria amb la penya taurina de Logronyo.
El Museu Picasso de Barcelona, que el 2016 va adquirir un fons de gairebé 600 imatges del fotògraf que més tard fundaria els Rencontres d’Arles, i després d’una primera exposició el 2017, li dedica una segona mostra, que es veu com si fos un dietari, un àlbum familiar. D’aquella primera trobada amb Picasso, Clergue va crear Saltimbanques, una sèrie de retrats de nens acròbates dels circs ambulants que visitaven la regió, amb un contraposat fons d’edificis d’Arle bombardejats durant la Segona Guerra Mundial. Ara sí, ja és Picasso qui truca a la seva porta per convidar-lo a La Californie, la vila de Canes on va compartir vida amb Jacqueline Roque. Van tenir 27 trobades, l’última dos anys abans de la mort de l’artista, el 1973. Picasso té 89 anys i per primera vegada el veiem com un home d’edat avançada. Clergue, que l’havia fet padrí d’una de les seves filles, a qui veiem jugant asseguda als seus genolls, el va fotografiar durant el rodatge de la pel·lícula de Cocteau ment d’Orfeu, en què també apareixen Jacqueline, Luis Miguel Dominguín i Lucía Bosé, i després de la mort tornarà a NotreDame de Vie per retratar la seva absència i les obres embalades a punt de partir cap a una altra destinació. Una vegada, el qui també va ser mànager del guitarrista Manitas de Plata, va definir així el malagueny: un home “fort, triomfant, vulnerable, tímid, fastiguejat, gloriós i feliç de viure”.
L’exposició, fins al 20 d’octubre, obre les portes amb una altra mostra homenatge que sorgeix dels fons vius del mateix museu, en aquest cas l’arxiu personal de Brigitte Baer, la gran investigadora de l’obra gràfica de Picasso, una abundant documentació –manuscrits, els catàlegs raonats publicats amb anotacions de l’autora, fitxes catalogràfiques...– donada pel seu nebot, David Leclerc, el 2015. Es mostren en vitrines al costat d’una col·lecció de gravats i, com el de Clergue, el projecte ha estat comissariat per Emmanuel Guigon i Sílvia Domènech en col·laboració amb Núria Solé Bardalet. ●
Una segona mostra homenatja Brigitte Baer, que va dedicar gran part de la seva vida a estudiar els gravats