Gasol-Stuani, patums al quadrat

“Senyors, baixo de l’atracció en què he muntat molts anys”. 3 d’agost del 2021. Jocs de Tòquio. Pavelló de Saitama. Espanya queda eliminada i Marc Gasol confirma que surt de la selecció. Unes setmanes després també abandonaria l’NBA. Retirada? Res d’això. Recolliment a Girona, projecte vital i esportiu propi i tornada a l’elit del bàsquet espanyol per la porta gran. President, jugador, patum i pràcticament tot en un club que ha pujat gràcies a la seva influència i la seva humilitat i responsabilitat. Si ho hagués volgut hauria continuat ingressant un bon grapat de dòlars als Estats Units amb una gran facilitat. Potser no en una enorme franquícia. Segurament ja no al seu màxim nivell. Però això hauria estat el més còmode, el més habitual. De qualitat n’hi sobrava, i encara n’hi sobra. Però Marc Gasol és una persona singular que es mou per conviccions fermes, i el seu fort vincle amb Girona va molt més enllà del bàsquet. En èpoques de xarxes socials i vel·leïtats, la paraula del de Sant Boi acostuma a ser llei.

Una cosa semblant es pot dir de Cristhian Stuani, el jugador més important de la història del Girona. Cada estiu i cada hivern ha rebut ofertes per competir en un equip d’una categoria superior, però no se n’ha ha volgut anar de Montilivi. És cert que el tracten d’allò més bé, que se sent com casa a la seva residència situada al costat del camp de golf de Caldes de Malavella i que està ben pagat, dins els paràmetres en què es pot moure el club, però també que si hagués estat per diners i egoisme esportiu, l’uruguaià fa temps que hauria deixat l’entitat.

Quedar-se fins a tres temporades a Segona a la seva edat (35 anys) ho diu gairebé tot del compromís del davanter amb el Girona. Va ser amor a primera vista amb el club.