Qui planifica el futur?

Potser l’exemple que resumeix més bé l’estat del dèficit crònic de l’obra pública a Catalunya siguin els dos quilòmetres de via pendents de realitzar-se a Sant Boi, l’anomenat nus del Llobregat. La connexió de l’A-2 i la C-32 va ser projectada fa més de vint anys, les obres van començar el 2009, es van paralitzar perquè l’empresa adjudicatària va entrar en crisi, es van reprendre el 2014, es van tornar a frenar perquè el pla no s’adaptava a la nova normativa europea... i així fins ara. La seva construcció ajudaria a descongestionar els accessos a les rondes de Barcelona i alleujaria el caos circulatori que aquests dies s’ha tornat a posar d’actualitat.

Aquesta obra s’uneix a les múltiples que han patit retards per la crisi del 2008 i després per la pandèmia. La història és coneguda per tothom. Els pressupostos de l’Estat s’inflen amb multitud de projectes per escenificar una pluja de milions a Catalunya que després no s’executen. Les inversions no només no es fan, sinó que es tornen a incloure en els comptes de l’any següent. La variant de Vallirana, per exemple, que s’hauria d’haver fet en poc més de dos anys, se’n va demorar quinze,i durant tots aquells anys se’n consignava una partida als pressupostos generals de l’Estat.

Les dades que aporta el Govern central indiquen que aquest 2022 es recuperarà força temps perdut i Catalunya serà una de les comunitats on hi haurà més inversió. Però fem tard. Molts d’aquests projectes serviran per cobrir dèficits crònics, però caldria estar ja planificant a molts més anys vista. El tan esmentat pacte del Majestic, entre PP i CiU, es va firmar el 1996 i va servir per impulsar obres fonamentals per a Catalunya com la desviació del Llobregat per ampliar el port (2004), l’arribada de l’AVE a Barcelona (2008) o la construcció de la terminal T1 al Prat (2009). On són avui aquests grans projectes? Tret del corredor mediterrani, hi ha poca ambició institucional. Difícilment sortiran del cor de l’Administració central. Haurien de ser la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, com al seu dia van fer Jordi Pujol i Pasqual Maragall, els qui els impulsessin. És hora de planificar perquè d’aquí vint anys no estiguem encara pitjor del que ja estem avui.