La Vanguardia (Català-1ª edició)
Johnson perd per partida doble, davant el Labour i els liberals demòcrates
El premier britànic insisteix a continuar malgrat la derrota en dues eleccions parcials
Quan al príncep Klemens von Metternich, durant quatre dècades ministre d’Afers Exteriors de l’imperi austrohongarès, el van informar de la mort de Charles de Talleyrand, va preguntar als seus assessors: “I què deu haver volgut dir amb això?”. El sibil·lí sacerdot, estadista i diplomàtic havia aconseguit, amb opacitat i maquiavel·lisme, ocupar càrrecs importants en la política francesa durant l’època de Lluís XVI, la Revolució i post Revolució Francesa i les guerres napoleòniques.
Boris Johnson és molt més pla i manca de tanta sofisticació. Ahir, després de perdre dues importants eleccions parcials a Anglaterra, es va limitar a dir: “Jo continuo”. I ningú no dubta que és realment això el que volia dir.
Johnson continua malgrat el Partygate, que ha superat una moció de censura, que un 70% dels britànics no confien en la seva política econòmica, que està sent investigat per haver mentit al Parlament i que des de John Major el 1991 cap primer ministre havia perdut dues eleccions parcials el mateix dia. El seu predecessor tory se les va enginyar per guanyar les generals de l’any següent, i l’actual líder encara confia a superar els problemes actuals i triomfar el 2024.
Els seus correligionaris tories no n’estan ni de bon tros tan segurs després que el partit perdés ahir els escons de Wakefield (Yorkshire) i Tiverton (Devon): el primer, un bastió laborista que Johnson va conquerir el 2019 gràcies al Brexit i el seu conservadorisme social populista, i el segon, una fortalesa conservadora durant 130 que s’ha passat als liberals demòcrates. Diputats de tot el país, veient pelar les barbes dels veïns, es pregunten si el primer ministre ha perdut la màgia i els portarà a una desfeta de magnitud colossal quan el país vagi a les urnes. I si seria millor tallar en sec.
Oliver Dowden, copresident del Partit Conservador, va presentar la dimissió tot just fer-se públics els resultats “perquè les coses no poden continuar així, i algú n’ha d’assumir la responsabilitat”, una crida velada als membres del Gabinet perquè es presentin al despatx de Johnson i li diguin que ha arribat l’hora de fer les maletes. Però les possibilitats que li facin cas són tan escasses com les que un plat volador aterri al jardí de Downing Street. El dirigent tory ha escollit els seus ministres per la seva mediocritat, perquè sense ell no anirien enlloc, perquè li siguin fidels i, si els demana que es presentin als estudis de televisió per dir que una derrota estrepitosa no és en realitat un resultat tan dolent com podria semblar, ho facin sense queixar-se, com va ser el cas ahir, justificant l’injustificable.
Johnson compta els dies que falten per a la llarga aturada parlamentària de l’estiu, perquè, un cop els diputats se n’hagin anat de vacances, ja no hi haurà més intrigues fins al setembre. A l’octubre serà el congrés del Partit Conservador, i si supera aquesta tanca ja podria ser massa tard per canviar de líder abans de les eleccions del 2024 (de moment ningú no ha presentat una candidatura alternativa). Els tories poden decidir que ja no ve d’aquí. Que, després de 14 anys seguits al poder, seria improbable que fossin reelegits.
Però els diputats que s’hi juguen la carrera, i una qualitat de vida que quedaria molt perjudicada fora del Parlament (en la majoria dels casos no tenen altres professions a què puguin recórrer), no comparteixen aquest nihilisme, i prefereixen fer el possible per salvar la pell. Els resultats d’ahir són una pèssima premonició. A Wakefield el pèndol es va moure un 12,6% dels conservadors cap al Labour. Si passés el mateix a les generals, Keir Starmer seria primer ministre amb majoria absoluta (encara que d’un escó).
Quan encapçalava l’oposició a finals dels setanta, Thatcher va convidar els britànics a viatjar a Europa per veure amb els propis ulls que al continent les coses anaven molt millor. En el cas de Johnson, ha estat ell qui ha anat tan lluny com ha pogut (a Ruanda) per seguir des d’allà els resultats electorals. I no tornarà a Anglaterra, on, sens dubte, ara les coses no van gens bé, fins a d’aquí deu dies. ●
Els conservadors ocupaven l’escó de Tiverton (Devon) des que es va crear, ara fa 130 anys