El que havia de passar…

ria: el cansament de l’electorat provocat per l’actual deriva de la política espanyola, en la qual no se sap què resulta més avorrible: si l’enviliment provocat per la persecució exclusiva i obscena d’objectius estrictament personals i partidistes, o el causat per les formes barroeres, agres, descordades i, en algun cas, eixelebrades, que prodiguen tant els protagonistes com els actors de repartiment. Tot això sense un bri d’intel·ligència, d’ironia i d’humor, però amb una sobreabundància d’insults, desqualificacions i agressions verbals. Un erm intel·lectual i de misèria moral.

3) Els casos més sinistres d’aquest disbarat es donen tant a la dreta com a l’esquerra. A la dreta, amb apel·lacions constants a un mal entès patriotisme de cartó pedra, que treu pit amb fatxenderia. A l’esquerra, amb ostentació sostinguda d’una pretesa superioritat moral autoatorgada, trasbalsada de bonisme sectari, que entén i utilitza com a patent de cors.

4) No és estrany que, amb aquests antecedents, l’escenari polític espanyol es presenti així: a) Hi ha una extrema dreta, que és Vox. b) Hi ha un conglomerat a l’esquerra, vertebrat pel Partit Socialista de Pedro Sánchez, amb els populistes d’extrema esquerra (Podem i assimilats) i l’aliança tàctica dels nacionalistes perifèrics. c) Un amplíssim centre, que avui està abandonat pels dos partits que l’haurien d’ocupar: el Partit Popular i el Partit Socialista anterior a Pedro Sánchez, que se’n va anar i potser no tornarà.

5) Aquest centre, avui buit i invertebrat, “una voz como Lázaro espera / que le diga ‘Levántate y anda’”. El president andalús ha volgut ser aquesta veu a la seva terra i està clar que ho ha aconseguit, a l’assolir

El PP podria ocupar una part significativa del centre vacant amb una proposta oberta

una àmplia majoria absoluta. Això marca el camí a seguir per a tot aquell que no es negui a veure-ho, ja que hi ha un centre que espera a qui es disposi a liderar-lo oferint-li un programa moderat obert al consens. Una oportunitat que cobra una especial dimensió a causa de la gairebé segura incompareixença del Partit Socialista, pel que sembla disposat a sacrificar la seva tradició moderada amb l’objectiu del projecte personal del president Sánchez.

6) Es diu des del Partit Socialista que les eleccions autonòmiques no són extrapolables a les generals. No ho sé, ni hi entro. Només sé que l’escenari polític immediat en què es desenvolupa la nostra acció política és Espanya, el mateix i únic, per tant, en què també tenen lloc els seus episodis autonòmics i municipals. Això significa que tots els processos electorals estan interrelacionats, per la qual cosa és suïcida prescindir completament de tot precedent.

7) El Partit Popular té davant seu una gran oportunitat: ocupar una part significativa d’aquest centre vacant amb una proposta oberta. I pel que fa al Partit Socialista, ell sabrà el que li convé, però haurà de ponderar molt seriosament el que li ha passat al Partit Socialista francès. Els partits ja no són esglésies amb fidels que creuen a cegues en un catecisme de dogmes, sinó instruments necessaris, però rebutjables i substituïbles per d’altres, per participar en la vida pública. Els líders socialistes, barons inclosos, hauran de decidir.

8) No hi ha pitjor cec que el que no hi vol veure, ni pitjor sord que el que no hi vol sentir. ●