L’espatller d’Alger

Els mapes mentals en què vivim condicionen la direcció de les nostres accions com les pedres d’una riera l’aigua. A finals del segle XX, un corrent epistemològic dinàmic i refrescant va irrompre en el panorama de la ciència espacial: fou batejat com la geografia de la percepció. Aquesta aproximació demostrava que el comportament de les societats es basava no tant en la realitat de la cartografia oficial, un món perfecte de racionalitat geomètrica, com en els mapes subjectius, deformats, condicionats, que cadascú de nosaltres atresorem al cervell. Penetrar en la percepció dels territoris, dels barris, de les ciutats i del món va esdevenir l’objectiu estimulant per a la geografia en col·laboració fructífera amb la psicologia ambiental i l’urbanisme de caire més social. En passar els anys i afermar-se aquesta branca de la recerca, el patrimoni científic s’ha enriquit amb un principi fonamental: actuem sobre la base del mapa mental personal que, en ser socialment construït, esdevé guia d’actuacions i de decisions quotidianes de la major part de la població.

Ve a tall aquest preàmbul per explicar el que ens passa amb Algèria. A finals del segle XIX, les dones dels pescadors de València xalaven amb regals com uns enagos de Gibraltar o un espatller d’Alger. Aquests obsequis delimitaven el mapa de la vida dels homes que, en embarcacions fràgils, solcaven la mar per guanyarse la vida amb la pesca, el comerç o el contraban. De Gibraltar a Alger i d’Alger a València sorgia un triangle ric de coneixements i experiències. Qualsevol pescador de finals del vuit-cents, possiblement illetrat, sabia més d’Algèria que no nosaltres i era capaç de parlar la lingua franca mediterrània, barreja de català, francès, espanyol, italià i àrab, que li permetia moure’s sense limitacions per aquesta porció del món. Fa temps que hem abandonat la coneixença dels nostres veïns i per tant qualsevol intent de relat de cohabitació, amb mapes mentals que, amb honroses excepcions, ens separen més que no ens acosten. Un error. Avui, desproveïts de perspectiva històrica i sense un esguard amb profunditat geogràfica, el presentisme triomfa, però el presentisme és una malaltia amb greus conseqüències geopolítiques. Són molts els qui pensen que tot temps passat fou com avui i que les representacions socials i els marcs mentals que expliquen la actualitat són els mateixos de sempre. Però no és així. I no ho volem reconèixer perquè la història ja no és la mare de la vida. Com no ho és tampoc la literatura. Abandonades les humanitats com a forma de discerniment, ja no hi ha una darrera trinxera contra la instantaneïtat i la caducitat.

El CIS hauria de patrocinar una enquesta per saber quina percepció tenim dels nostres veïns, dels països i territoris que ens envolten, en suma, de la geografia de la percepció geopolítica espanyola. El resultat seria ben interessant. La geografia de la percepció de la societat espanyola actual situa la costa d’Alger i Orà en llocs remots, molt més allunyada de nosaltres del que en realitat està. Segur que qui llegeix avui aquests línies ja sap que Alacant està físicament més a prop d’Alger que no de Madrid, però que la percepció general la situa a anys llum de nosaltres... Però la història i la literatura ens mostren que no sempre va ser així. Durant decennis –gosaria dir que segles–, Algèria fou percebuda com la costa d’afora d’aquella mar mudadissa que és la Mediterrània. Aquesta memorable definició no és meua. Apareix en la novel·la Flor de mayo, escrita el 1895 pel valencià Vicent Blasco Ibáñez.

Flor de mayo fou la segona obra de certa entitat de Blasco Ibáñez i havia estat editada per capítols en aquella fàbrica d’instrucció popular, de formació d’opinió pública i de republicanisme aspre de got i punyal que fou el diari El Pueblo. Com escrigué Blasco al pròleg de la novel·la, les vivències d’allò que hi apareix són tan reals com les jornades que va passar a bord de les barques de pesca dels mariners del Cabanyal... Però més enllà de l’argument que reflecteix l’obra, la lectura de Flor de mayo ens endinsa en una percepció de la geografia mediterrània ben diferent de l’actual i ens permet ser conscients del mapa mental que regia la vida d’aquella societat mediterrània de finals del segle XIX. I ens mostra també que els mapes mentals no han estat sempre els mateixos i que conèixer els seus canvis ens ajuda a emmarcar de manera més correcta la nostra realitat. Per a molts espanyols de finals del segle XIX i principis del XX, les platges d’Orà i d’Alger eren “la costa d’afora, como si se tratase de la acera de enfrente”, puntualitza Blasco, “la pared de enfrente de aquella casa azul y mudable que tantas veces cruzaban como pescadores”. En canvi, com reconeix un dels protagonistes de l’acció, Huelva esdevenia “tierra remota, que por su cuenta debía estar en los alrededores de Cuba o Filipinas”.

No és aquest un article contra el ministre Albares. El problema és molt més antic i naix en el moment en què Espanya va decidir observar la Mediterrània com una frontera i no com un espai de relació amb pobles banyats per les mateixes aigües. Qui de nosaltres podria dir avui quatre coses coherents de la ciutat d’Alger? En canvi, milers de lectors i lectores de Blasco, fa més d’un segle, no sols la sabien situar en un mapa, sinó que coneixien que, amb rumb SE des del cap de Sant Antoni i, deixant Eivissa a babord, s’arribava directament després de tres dies de navegació al cap de la Mala Dona (possiblement l’actual cap Caxine) i, en poc de temps, cap a l’est, ja es veia el gran port i la ciutat blanca d’Alger, esglaonada muntanya amunt...

La dislocació dels nostres mapes mentals és un fenomen molt preocupant. Sabem molt més de Nova York que no d’Orà, més de Berlín que no d’Alger. La coneixença no preserva del conflicte, però el fa més intel·ligible i, per tant, més fàcil de gestionar. La política exterior d’Espanya seria una altra si adoptara el lema de la novel·la de Vicent Blasco Ibáñez: Algèria, la costa d’afora, la vorera de davant d’aquella casa comuna que és –o hauria de ser– la Mediterrània. ●

Espanya va decidir observar la Mediterrània com a frontera i no com un espai de relació de pobles

La dislocació dels nostres mapes mentals és molt preocupant: sabem més de Nova York que no d’Orà

JOMA