La Vanguardia (Català-1ª edició)
Huda Alkhamis-Kanoo, la mecenes que uneix dos mons
La reina Sofia lliura un guardó a l’emiratiana, molt present a Espanya
Ella mateixa és un pont entre cultures, de mare siriana, pare saudita, crescuda al Líban fins a la guerra civil, estudiant de Literatura Francesa i Història de l’Art a París, casada amb un home de negocis i artista de Bahrain i establerta a Abu Dhabi, al cor de la Unió dels Emirats Àrabs (UEA), d’on és avui una de les seves grans figures, tota una ambaixadora cultural: el 1996 va decidir crear l’Abu Dhabi Music and Arts Foundation perquè la cultura, especialment la música clàssica, arribés a tots els ciutadans, sobretot als joves, i per promoure la creativitat i els artistes del seu país. La iniciativa, gairebé tres dècades més tard, ha estat un èxit, ha donat lloc a un gran certamen, l’Abu Dhabi Festival, i a més d’haver aconseguit que avui hi hagi compositors de clàssica en aquesta zona, ha estès la seva influència pel món, especialment a Espanya, on ha portat la col·lecció del Macba a Abu Dhabi, ha coproduït amb el Liceu l’últim espectacle de María Pagés o ha patrocinat la primera gira de l’orquestra simfònica de l’Escola Superior de Música Reina Sofia, una institució que dijous li va donar la seva medalla d’honor, lliurada per la reina Sofia, amiga de la mecenes.
“Va ser un gran honor ser reconeguda com a filantropa i per mirar d’acostar les nostres cultures. I per sa majestat, la reina Sofia, que dona suport de manera indestructible a l’entesa cultural”, assenyala Alkhamis-Kanoo en un saló del Mandarin Ritz de Madrid, on combina suavitat i passió en les seves respostes i trenca estereotips sobre el seu país. Un país que, afirma, dona suport per igual a homes i dones i on ella no ha estat una rara avis. “Crec que no hi ha res igual als UEA en tolerància, obertura de ment. El país ha obert fa molt les portes a l’educació de les dones, a les oportunitats, tenim ministres, membres del parlament, dones en les arts. No era nou quan vaig arribar. El que vaig poder portar va ser obrir més portes als nostres artistes i als del món de treballar junts. Donar suport a la clàssica, donar a l’escenari d’Abu Dhabi una altra dimensió. Com a dona, vaig ser afortunada de ser allà, potser en cap altre país del món àrab no hauria tingut aquest suport. El meu lema ha estat invertir en cultura, en els joves. És un dret”.
El seu país, que compta amb una seu del Louvre, es reinventa a través de la cultura? “Els UEA estan arrelats a la cultura, no ens vam reinventar amb ella, està en les nostres tradicions i història. Avui volem innovació, creació, treballar junts per buscar nous horitzons i possibilitats que encara no coneixem i que descobrirem junts. Encarregant nous projectes, produccions, donant suport a artistes, escriptors, avançant. És per al que aposten els UEA. Si volem continuar construint civilització, l’única manera és continuar invertint en cultura i l’ambaixador de la cultura és l’artista. Hem d’invertir en les arts, en indústria cultural, en possibilitats que no tenen fi si obrim la porta al pensament creatiu lliure”. En aquest sentit, sobre el xoc de civilitzacions de Huntington ho té clar: “Nosaltres vam triar aquest xoc o que hi hagi entesa. És una elecció. El xoc de civilitzacions és gent que va decidir no entendre l’altra. És tan fàcil quan obrim la porta, escoltem, veiem d’on ve la seva cultura, les seves creences”.
Sobre la seva relació profunda amb Espanya, diu que “primer és per la gent, hi ha una energia excepcional, estan oberts a la cultura, estimen la vida. I històricament el món àrab i Espanya han tingut relacions excepcionals. És temps de tornar a estar i treballar junts, donar oportunitats als músics i artistes d’innovar. Si parlem de construir civilització, de buscar un nou renaixement, cal invertir en els joves ja, el futur comença ara, no hi ha més temps”. ●
ACan Framis la Fundació Vila Casas exhibeix una notable col·lecció permanent d’art contemporani i també hi organitza exposicions de creadors actuals. De tant en tant, hi ha alguna perla. Fins al setembre, L’habitació de les desateses, de Stella Rahola Matutes, quatre peces de notable interès artístic que exploren diversos processos en l’elaboració del vidre. Bufar i fer ampolles és una expressió feliç que, tornada al llenguatge literal del qual prové, ens remet a una fascinant transformació de la matèria. En qualsevol fira artesana ambulant o en tallers fixos, a L’Olleria o a Murano, la contemplació del treball artesà amb el vidre incandescent és d’un magnetisme inqüestionable. Rahola, arquitecta i escultora, subratlla unes quantes desatencions, que abasten des de l’artesania del vidre al reciclatge, passant per la sostenibilitat. Ho fa amb una proposta aerífera, que organitza els materials resseguint els processos al taller. Tinc la fixació de llegir sempre els materials amb què estan fetes les obres d’art, quan l’artista es digna a informar-nos-en. Mon pare, que havia treballat com a representant de calç i ciment, era l’única cosa que mirava d’un quadre les poques vegades que anàvem a un museu. Els materials de Rahola són sensacionals: “Quatre estructures d’acer inoxidable 304 2B, peces de descart de vidre borosilicat bufat procedents de tallers d’artesans catalans, liquen dels rens ( Cladonia rangiferina), líquens d’Usnea ( Tillandsia usnecoides), cristal·litzacions amb base d’urea (fertilitzants per a cultius), pols de roca i espuma de poliuretà”.
Cada peça representa un moment del procés. A L’Aprenent veiem els estirons a punt per començar a bufar el vidre, a La Temperància trobem peces semiacabades que es dipositen en una taula per temperarles, La Fossera és un contenidor de rebuig, amb els
“El xoc de civilitzacions és gent que ha decidit no entendre l’altra, i és tan fàcil...”
Rahola subratlla unes quantes desatencions, que abasten des de l’artesania fins al reciclatge
bocins de les peces que s’han trencat i també les descartades. Finalment, la peça que dona nom a tot el conjunt és una bellíssima prestatgeria rodant coronada per desenes de peces vítries emmagatzemades a la safata enreixada superior com cavallets de mar congelats per una glaciació sobtada. Formes molt diverses acabades sempre en un llarg flagel vitri, una antena inferior prou prima per escolar-se forat avall i fixar la peça a l’estructura, en companyia d’uns líquens similarment filiformes. Gràcies al micòleg Enric Gràcia l’artista sap que aquest líquens poden reciclar el borosilicat del vidre en uns 3.500 anys i, en diàleg amb el poeta Gabriel Ventura, parla d’una “burocràcia metabòlica formidable”. Impressiona comparar l’aparença inestable de moltes peces amb aquesta perspectiva de lentitud dels líquens, capaços de créixer només unes centèsimes de mil·límetre a l’any o, fins i tot, d’interrompre’l per resistir la dessecació o la congelació.