La Vanguardia (Català-1ª edició)
“La meva teràpia és parlar sola, escoltar-me a mi mateixa”
Soc madrilenya. Visc en parella i no tinc fills. Vaig aprendre a actuar treballant. Em sorprèn la falta de personalitat política, s’hi fica qualsevol i fa falta un alt nivell moral i ètic. El poder enverina els mediocres. No tinc creences, però soc tan absurda que quan entro en un escenari em senyo
Sempre vaig voler fer d’un altre. Per què? És alliberador, et pots permetre cridar, patir, riure’t de tot, coses que la correcció no et permet a la vida. A quina edat va pujar per primera vegada dalt d’un escenari?
Als 17 anys, em va semblar fascinant, i ho sabia fer encara que fos malament.
...?
Interpretar té a veure amb com trepitges l’escenari i jo sabia fer-ho, després vaig aprendre la tècnica. Vaig tenir la sort que no em van agafar a l’escola de teatre perquè vaig continuar treballant i aprenent. Sent actor passes per infinitat de sensacions.
Quines l’han marcat?
Procuro involucrar-me el mínim, convisc amb els personatges el just i necessari. Però al monòleg de Juicio a una zorra, basat en Helena de Troia, el personatge em va vèncer.
Què li va passar?
Entrava en una catarsi diàriament pel dolor tan profund que sentia aquella dona. La injustícia per culpar-la de la guerra i el dolor de l’amor em destrossava.
S’ha de controlar.
Si t’envaeixen les emocions, estàs perduda. La paraula té una força tan gran que pronunciar segons quines et pot fer plorar. Amb Helena de Troia em passava cada dia.
Què fa que li saltin les llàgrimes?
La vulnerabilitat: la gent gran, i la crueltat amb els animals. Hi ha alguna cosa en la fragilitat, el que necessita d’un altre, que em trenca l’ànima. El que ha passat en la pandèmia amb la tercera edat em sembla insuportable i cruel.
Es prodiga vostè poc pels mitjans.
Soc molt tímida. Actuant s’exposa el personatge, no tu, però amb el que no comptes és amb la popularitat, aquest és un altre tema.
Va estar deu anys interpretant Aída a la televisió.
Tothom adorava aquell personatge. Tenia una audiència de 4 i 5 milions totes les setmanes. L’èxit va venir abans, però la popularitat em va arribar amb ella.
I com reaccionava la gent?
T’estimen perquè estimen el personatge. Encara avui la gent continua apropant-se a mi per aquell personatge; forma part del meu dia a dia, potser em fan unes 60 fotos al dia.
L’aclapara?
Estic agraïda, però és molt asfixiant i no sempre tens l’energia per poder complaure. Arriba un moment que no surts de casa, aquest és el dany col·lateral.
No deu ser fàcil.
Acabes tenint fòbia social, jo la vaig tenir fins que vaig aprendre a dir “aquest no és el moment”, però continues esquivant els llocs públics. També surto a la pel·lícula més taquillera d’aquest país: Ocho apellidos vascos.
Què li ha ensenyat la vida?
No tinc temps d’analitzar-me. Sovint he tocat fons, però em sembla que és bo, cal anar cap avall perquè l’efecte rebot sigui més poderós.
Què l’ha empès a tocar fons?
Hi ha parts de la vida que encara no he ocupat perquè he dedicat tot el meu temps a la feina. Quan rodes una pel·lícula treballes 15 hores diàries, i l’any passat vaig rodar sis pel·lícules.
Això és molt.
Sí. Cal passar més estona amb un mateix, em sembla un acte de generositat cap als altres. Si em pregunta quin superpoder desitjo li diria que ser invisible, i això t’ho permet ser actor, perquè el personatge i jo no cabem en el mateix cos.
Què l’ha ajudat a superar els mals tràngols?
Quan ho tens aparentment tot i et sents malament, probablement el que has de fer és treure coses.
On és l’alegria?
Per a mi l’alegria és molt col·lectiva, m’encanta anar a un camp de futbol, a un concert, tots a l’una. I quan veus la gent contenta tu estàs contenta.
Què la diverteix?
La gent, sortir... Sempre he tingut la necessitat d’estar molt acompanyada. Abans tenia més por de la solitud, però ara m’encanta estar sola i parlo molt sola.
Parla sola en veu alta?
Sí. L’època de la mascareta em va fascinar perquè podia anar pel carrer parlant amb mi mateixa. A casa ho faig moltíssim. Jo no he fet mai teràpia i suposo que aquesta és la meva teràpia: escoltar-me a mi mateixa.
Han creat una organització perquè les actrius denunciïn els abusos.
Jo no m’he vist en aquesta situació, però he treballat amb directors tirans, i, per bé que a mi un crit no em molesta, no m’he sentit agredida, ara seria impensable.
No la molestava que li cridessin?
He estat en mans de grans mestres molt vehements, i em continuo sentint afortunada per haver treballat amb ells. Fins i tot m’han tirat coses al cap, però no m’ho prenia com una cosa personal.