La Vanguardia (Català-1ª edició)
Turquia, el soci a la línia del front
La guerra a la vora del mar Negre ha fet encara més estratègic el país que en controla els accessos
Fins a l’últim minut. Turquia ha pogut mantenir el pols a la resta de l’OTAN, gràcies a la condició de soci estratègic, valor que ha augmentat amb la guerra a la vora del mar Negre.
Per elevades que fossin les pressions des de totes les cancelleries, en un moment greu de la història d’Europa, les claus dels estrets turcs, que comuniquen el mar citat amb la Mediterrània, continuen on eren.
Tot i que cal veure la concreció de les concessions que la presidència turca diu que ha arrencat a Suècia i Finlàndia, el pes d’Ankara a l’organització ha quedat demostrat.
Als que veuen els països nòrdics com a socis molt més idonis per a l’OTAN que una atribolada nació musulmana Recep Tayyip Erdogan els va recordar ahir que Turquia suma la barbaritat de setanta anys a les seves files. Més que la República Federal d’Alemanya.
Pot dir-se, a més, que els turcs van pagar amb la seva sang l’accés a l’aliança occidental, en el que va ser una espècie de premi de Washington, pels seus sacrificis en la guerra de Corea.
En vindrien molts més, com a país fronterer amb la Unió Soviètica. La famosa crisi dels míssils, en l’època de J.F. Kennedy, va tenir una famosa dimensió cubana i una molt més discreta dimensió turca.
Avui, com llavors, els Estats Units mantenen una quantitat indeterminada d’ogives nuclears –al voltant de 50– en territori turc, suposadament a la base aèria de l’OTAN a Incirlik. Tot i que no és l’únic país europeu que participa en aquest programa, sí que és el més exposat, ja que és el més proper a territori rus.
Aquest risc no és motiu de debat en un país marcial, on el culte al general Atatürk continua centrant els programes escolars i on els nens, abans que futbolistes, somien ser soldats.
Malgrat el suposat laïcisme de la institució, avui com ahir, els quintos se’n van a la mili corejant en àrab, a l’estació d’autobusos, “Ja Alah, Bismilah, Al·lahu Akbar”.
Encara que l’al·lusió a la grandesa d’Al·là pugui semblar poc atlantista, el cert és que el suport a l’OTAN és més alt a Turquia que a cap altre país. Aquest és transversal en la classe política i una mica superior entre els votants de la coalició de l’islamista AKP d’Erdogan i l’ultranacionalista MHP.
Pot al·legar-se que els turcs fan de la necessitat virtut i que una Turquia fora de l’OTAN, amb Grècia a dins, estaria en una posició més feble a Xipre i en els seus contenciosos a la Mediterrània Oriental.
Erdogan va tenir ahir unes paraules sarcàstiques per a Atenes: “Grècia ha cedit nou bases militars als EUA. Diuen que és per contenir Rússia!”.
L’atlantisme turc ha sobreviscut fins i tot a l’intent colpista del 2016, que va ser condemnat amb més celeritat i fermesa a Moscou o Caracas que a Brussel·les o Washington.
Sense aquell episodi, en què desenes d’F-16 van prendre el país com a ostatge, difícilment Erdogan s’hauria decantat per la seva adquisició més polèmica. Les bateries antiaèries russes S-400, dissenyades per ferlos caure. Una compra que li ha costat de cara a Turquia, descavalcada del programa de l’F-35 dels Estats Units, en la fabricació del qual participava.
El desbloqueig al Congrés dels EUA de la venda de 40 caces F-16 figurarà de manera preeminent en el cara a cara d’avui entre els presidents Er
Després de 70 anys a l’OTAN, Ankara s’ha permès mantenir el pols fins a l’últim minut
dogan i Biden.
Abans d’agafar l’avió, a Ankara, Erdogan s’havia mostrat taxatiu: “No esperem paraules, sinó fets”.
Tampoc s'ha d’oblidar que l’exèrcit turc és el segon amb més efectius de l’Aliança, recentment actiu a Síria, l’Iraq, Líbia, Xipre i l’Azerbaidjan. El seu programa de modernització –i indigenització– va començar molt abans de les crides atlantistes a gastar un 2% del PIB en defensa.
Fins ahir, les tàctiques dilatòries de Turquia van alimentar la seva imatge d’equilibri entre Moscou i Kíiv, una cosa que cap altre soci de l’OTAN no es permetria. Aquesta ambigüitat l’ha fet acariciar una quarta operació militar al nord de Síria, per a la qual necessita la doble llum verda dels EUA i, sobretot, de Rússia. El seu objectiu declarat, una franja de 30 quilòmetres al sud de la seva frontera, lliure de milicians kurds.
De moment, Erdogan diu que ha obtingut dels nòrdics, per escrit, tot el que exigia. Així doncs, tornarà de Madrid carregat de raons per a les eleccions de l’any que ve, que té costa amunt. ●