El nou règim de la inflació

És la paraula més repetida tant pel ciutadà corrent com pels fòrums dels bancs centrals: inflació. De fet, la presidenta del Banc Central Europeu (BCE) no perd l’ocasió, com ahir a la reunió de Sintra a Portugal, d’assenyalar que es farà tot el possible per contenir l’alça dels preus. Com deien recentment des del poderós fons BlackRock, “estem entrant en un nou règim”. Què vol dir això? Doncs que les pressions inflacionàries van per llarg. Gairebé tots els participants en una reunió que va tenir lloc fa poc d’aquest fons van afirmar que la inflació mitjana dels Estats Units se situarà per sobre de l’objectiu de la Fed del 2%... els propers cinc anys!

Després d’haver arribat a un màxim d’entre un 12% i un 15% anualitzat al començament de la dècada dels vuitanta, la taxa d’inflació va caure de manera continuada fins al voltant de l’1% en les economies més desenvolupades més grans, just abans de la pandèmia. L’envelliment demogràfic (que modera les pautes de consum), el ritme accelerat de les innovacions tecnològiques (la digitalització d’internet) i l’augment de la competitivitat aconseguit gràcies a la hiperglobalització van posar durant dècades la inflació al congelador. Tot i això, sembla cada vegada més clar que aquesta fase no tornarà aviat.

Perquè l’acceleració sobtada dels preus que va començar a mitjans del 2020, a causa de desequilibris transitoris entre oferta i demanda, amaga una dinàmica estructural més profunda. En una trobada recent amb els inversors, el banc suís Pictet WM va posar sobre la taula alguns factors que expliquen aquest canvi: la desaparició dels efectes desinflacionaris de l’actual onada d’innovació, que sembla que té menys força que les anteriors; la tendència cap a una desglobalització, que encareix els costos de producció; l’augment dels costos de l’energia i de les matèries primeres a causa de la transició cap a un desenvolupament més sostenible; l’evolució del model econòmic de la Xina, que està deixant de ser un simple país de baix cost on deslocalitzar les fàbriques per elevar la seva pròpia qualitat productiva, i, finalment, el retorn dels estats a les economies, un element que pot causar un excés de demanda amb el suport governamental.

Tot plegat farà que els preus en els pròxims anys creixin més que les dècades anteriors, per més que els bancs centrals posin en marxa mesures de control elevant els tipus d’interès. A més, per l’efecte d’aquests desequilibris, caldrà anar-se acostumant no només a preus més alts, sinó a temps d’espera més llargs. Del “ho vull ara” al “potser arribarà”. Del just in time passarem al just in case. I, a sobre, pagant més. ●

No tornarem al creixement moderat dels preus de les dècades anteriors