Artistes i política

seva sensibilitat artística o virtuosisme, quan obri la boca per opinar sobre qüestions complexes que afecten l’interès general, sonin més a bram que a reflexió ponderada, solvent i contrastada. I cal reconèixer que quan això passa a un se li trenca el cor, perquè més enllà de veure com l’ídol en qüestió al final no és més que un pobre mortal, diferent només pel seu talent per al desenvolupament d’aquesta o aquella disciplina, però igual de noble o mesquí que la resta dels homes, difícilment després de comprovar que ells també són de carn i ossos poden tornar a ser vistos com abans. Em va passar amb Lluís Llach, a qui vaig admirar d’adolescent, de qui vaig aprendre els primers versos de Màrius Torres i que he pogut deixar de pensar contínuament en Valery Gergiev i Anna Netrebko, dos grans artistes dels nostres temps, boicotejats sense pietat ni judici previ, a Munic, Zuric i tants altres teatres americans, culpables en un cas d’haver felicitat el cinquantè aniversari de Putin –qui, tot sigui dit, fins fa poc campava al seu aire per tots els governs democràtics del món–, d’haver condemnat la guerra a Ucraïna pel que sembla de manera massa tèbia, o d’haver fet substanciosos donatius al dirigent ucraïnès prorús Oleg Tsariov, en suport a l’Òpera de Donetsk, a la qual les autoritats de Kíiv poc abans havien tancat l’aixeta, per cert. La duresa de la dinàmica cancel·latòria va ser per a ells tan implacable que fins i tot el civilitzat Met de Nova York va vetar la cantant per un temps indefinit. Després de Nova York, el nom de la soprano va caure primer dels cartells de Zuric, després del Liceu, a Barcelona, on havia de participar en la commemoració del 175è aniversari. En aquelles setmanes aspres, la barbàrie va arribar a tal extrem que el Ministeri d’(in)Cultura grec va arribar a prohibir qualsevol repertori rus, o a censurar la simple reproducció televisiva d’El llac dels cignes, del Ballet Bolxoi. Potser per allò que Déu escanya però no ofega, a finals de maig el públic francès va reparar tanta cancel·lació amb una sonora ovació a Netrebko a la Filharmònica de París. Que en el seu programa sonessin Debussy o Txaikovski només va poder reconfortar les ànimes càndides que viurem i morirem convençuts que l’art, com la bellesa en general, no entén de banderes ni de misèries terrenals. El 24 de juliol vinent, també el Real farà el mateix amb la cantant russa, com ho farà Barcelona així que pugui. Perquè els artistes no són responsables dels seus polítics i perquè l’art no s’ha de deixar grapejar per la política, que sovint ni entén. A veure si n’aprenem! ●

Davidl hdrlredxeA