Quan el soci del Barça era rei...

Un pilar social de Catalunya era la possessió d’un abonament del FC Barcelona, si és possible al teu nom. El Barça era l’entitat més integradora del país, allà on confluïen, espontàniament, classes socials, gent d’aquí, gent d’allà. A diferència d’un abonament del Liceu, hi havia bufetades per ser soci del Barça malgrat les enrabiades, tan habituals. Això sí, cada temporada, en aquestes dates, el soci recarregava la il·lusió i encunyava el pletòric aquest any sí!, digne del poble jueu abans del 1948.

Amb els meus primers salaris, jo també vaig ser soci del Barça, indirectament, tres o quatre temporades. El sogre de l’amic Juaneda ens va cedir els seus dos carnets de gol perquè ja havia assolit aquella edat –que sempre arriba– en què anar al Camp Nou li feia mandra, tot i que els horaris eren previsibles i molt dominicals. Només exigia una condició, sagrada: la devolució, al final de cada temporada, del carnet, el carnet físic, que conservava religiosament des de feia dècades.

Els abonaments eren un aval de bon ciutadà, de català just i fins i tot d’estatus (molts eren els cridats i pocs els elegits).

Recordo el senyor Josa en aquestes dates i certifico, com certifiquen els notaris, que aquesta respectabilitat ha volat i ser soci del Barça comença a semblar una relíquia, un vici que un desitja deixar però costa, un certifi

Cada vegada costa més de sentir que el Barça és dels seus socis: ves a saber de quin fons és...

cat de cavallerositat que no porta enlloc, excepte al Camp Nou i a Montjuïc, com al seu dia el RCD Espanyol, i sota pena d’expulsió en cas d’absència.

Entre tots la van matar i ella sola es va morir. Els hàbits han canviat, el futbol és una altra cosa, més recreativa i desapassionada, i el FC Barcelona no busca l’avenir entre els seus socis, sinó en despatxos, fons d’inversió i multinacionals, que no donen un euro per una ànima, l’ànima del soci. Cada vegada costa més de creure’s que el FC Barcelona pertany als seus socis: a hores d’ara, ves a saber de quin fons, banc d’inversions o societat mercantil és el Barça.

Cap candidat no ha guanyat unes eleccions dient que apujarà el preu dels abonaments – el soci s’espantava– i ara, em temo, és irrellevant. Llevat que els abonats estiguin disposats a una derrama o a avançar milers d’euros, hipòtesis improbables, el divorci és irreversible. Com aquells jubilats que reneguen de la pensió després de tants anys cotitzats, sense voler comprendre que aquells diners estan gastats i no l’esperen en un cofre, al seu nom i mida.

El país, suposo, té altres pilars i ser soci del Barça és una anècdota, l’ombra dels temps d’esplendor, com aquelles naus fabrils abandonades o transformades en pisos per a parelles de hipsters...