La Vanguardia (Català-1ª edició)
Ucraïna i amenaces nuclears
La guerra iniciada per Rússia contra Ucraïna ha tornat a posar l’amenaça nuclear en primer pla de l’actualitat estratègica. Alguns responsable russos, entre els quals el mateix Vladímir Putin, han insinuat la possibilitat que Moscou recorri a l’arma nuclear, tot i que sense especificar les circumstàncies del seu ús. Estem davant la teoria clàssica de la dissuasió en la qual tot país en possessió de l’arma nuclear està en condicions, si es veu sotmès a un atac al seu territori, de poder respondre de manera violenta. L’amenaça té com a efecte dissuadir l’eventual agressor.
Les declaracions russes han suscitat un moviment de temor al si de les opinions públiques; sobretot, a les europees. Nombroses veus s’han preguntat (també a França) si no arribaria a utilitzar Putin l’arma nuclear en el context de la guerra que lliura a Ucraïna i no en el cas d’una extensió del conflicte a territori rus. Les intencions de Putin inquieten.
Fa molt de temps que no es plantejava en el context d’un conflicte l’amenaça de l’ús de l’arma nuclear (i els danys que podria causar a altres països).
Davant aquesta por, no hi ha dubte que es reprendran les campanyes a favor del desarmament nuclear. Des que la campanya per la prohibició d’armes atòmiques va rebre el premi Nobel de la Pau el 2017, sorgeixen regularment iniciatives per exigir als països nuclears que renunciïn a aquestes armes i avancin cap a un desarmament nuclear general i complet.
Tot i que al mateix Obama la idea li va passar pel cap, les cinc potències nuclears oficials (Estats Units, Rússia, França, Regne Unit i Xina) no estan realment disposades a abandonar l’arma nuclear malgrat el compromís adquirit amb la firma del tractat de No-Proliferació (TNP): el desarmament general i complet constitueix un objectiu a llarg termini del TNP per al qual no hi ha calendari establert.
En el marc de la crisi d’Ucraïna, un altre aspecte característic de la qüestió nuclear podria conduir no al desarmament sinó a la proliferació: la negativa de l’OTAN a entrar en guerra contra un país amb armes nuclears. Els països membres de l’OTAN, per més que hagin declarat solidaritat amb Ucraïna, no volen entrar en guerra contra Rússia precisament perquè és una potència nuclear. L’OTAN va entrar en guerra contra Iugoslàvia el 1999. Sembla poc probable que, en cas d’haver comptat Milosevic amb l’arma nuclear, els països membres de l’OTAN haguessin atacat el seu règim. Aquesta diferència d’actitud en el cas de Rússia (és a dir, admetre gairebé oficialment que l’OTAN no ataca Moscou perquè té armes nuclears) podria incitar altres països a buscar protecció i invulnerabilitat tenint un programa d’armes nuclears. En relació amb aquesta possibilitat, pensem per descomptat en l’Iran. La situació podria empènyer el règim iranià a reconsiderar la idea d’una renúncia definitiva a l’arma nuclear.
Per aquest motiu, alguns dictadors o també altres caps d’Estat podrien preguntar-se què garanteix de debò la seguretat dels seus règims. En quina mesura els resulta possible creure en la promesa d’un tercer país que afirma que està disposat a defensar-los en cas d’atac? I si aquest país acudeix a defensar-los massa tard i els lliura armes amb la guerra ja iniciada i el territori ja destruït o ocupat? Aquesta nova proliferació podria tenir lloc a l’Orient Mitjà, però també en altres països que consideren amenaçada la seva seguretat. Perquè ara veuran l’arma nuclear com una solució per a ells. Quina és la diferència entre Kim Jongun, Saddam Hussein o Muammar al-Gaddafi? Que un d’ells posseeix l’arma nuclear i continua al poder. Els altres dos no la tenien i van ser eliminats.
Ucraïna va renunciar a l’arma nuclear després de la implosió de la Unió Soviètica, però les garanties de seguretat que se li van donar llavors no s’han respectat.
Ens trobem, doncs, davant un nou risc de proliferació nuclear. El desenvolupament d’una arma nuclear és, per descomptat, un procés llarg. En cas de ser iniciat per un Estat, el més probable és que sigui identificat i no es mantingui a l’ombra. En qualsevol cas, amb la guerra d’Ucraïna torna el tema nuclear al primer pla del panorama estratègic. Certament, després d’aquesta guerra veurem importants campanyes a favor del desarmament, però potser també campanyes més secretes i clandestines que buscaran la proliferació.
Traducció: Juan Gabriel López Guix