La Vanguardia (Català-1ª edició)
Entre els homes de guerra, una dona de pau
Biden, Putin i Xi tenen grans problemes a casa. El mateix els passa a la majoria de dirigents europeus. La guerra a Ucraïna sembla que els ha de salvar a tots. La seva retòrica bel·licista ens condemna. Sort de Ngozi Okonjo-Iweala
La retòrica delecta, persuadeix i commou. Buida el pensament i, a poc a poc, a mesura que s’encén, tanca les portes al diàleg i l’acord. És més pròpia de les autocràcies que no de les democràcies, però aquesta setmana l’hem vist brillar tant a Madrid i Washington com a Hong Kong i Moscou.
Quan estan curts d’idees i solucions, els líders declamen, criden i amenacen. Al veure’s amenaçats, construeixen mites històrics, alliberen intransigències i abracen l’integrisme. Refugiats a les cavernes del lideratge, prenen per reals les ombres que ofeguen els seus pobles. No sobreviurien sense el foc integrista i la distorsió de les seves flames. A la seva vora, el món pateix i avui és una mica més perillós que ahir.
L’integrisme judicial del Tribunal Suprem dels Estats Units que nega a la dona el dret a ser propietària del seu cos es toca amb l’integrisme religiós de l’Iran i l’Aràbia Saudita. Putin sosté la seva guerra a Ucraïna amb integrisme històric, mentre que Xi justifica la submissió de Hong Kong amb un integrisme ideològic que divideix l’exhausta societat xinesa entre patriotes i traïdors.
Quan es miren al mirall, els líders de l’integrisme es veuen tallats en marbre. El seu destí és històric. Es creuen cridats a salvar pàtries i garantir hegemonies nacionals, racials i religioses.
Els ciutadans de les democràcies liberals també els adoren i els pateixen. Le Pen ha aconseguit dues vicepresidències de l’Assemblea Nacional francesa, on és la principal força de l’oposició. Macron no pot dormir tranquil. Pocs líders europeus poden i menys després del seu silenci d’aquesta setmana a Madrid.
Han callat davant l’integrisme militarista de l’OTAN. En descàrrec seu cal reconèixer que costa d’alçar la veu quan els tambors de guerra redoblen a Washington i és, a més, pel bé d’Europa. És com si l’OTAN ens protegís fins i tot de nosaltres mateixos, és a dir, de la mateixa Unió Europea. Que trist no haver sentit a Madrid un argument a favor d’una pau europea per a una guerra europea.
No hi ha cap líder en condicions de confessar el que pensa, és a dir, que Europa s’endinsa en un conflicte molt llarg del qual sortirà molt malparada. Cap no
És trist que a Madrid ningú parlés a favor d’una pau europea per a una guerra europea
està ben assentat als seus propis parlaments. No hi està Macron, però tampoc Scholz, Draghi, Sánchez i Johnson.
L’opinió pública no sap què ha de pensar de la nova cursa d’armaments. Entén la gravetat de l’amenaça russa, la necessitat de derrotar Putin per recuperar l’estabilitat perduda. Accepta l’argument que és el moment més perillós des de la Segona Guerra Mundial.
Però quan la inflació colli al final d’estiu, exigirà caps.
Un líder creïble podria convence’ls que sense sacrificis no hi ha llibertat, que no és el moment de queixar-se perquè si Putin guanya anirà a més. Però no tenim un líder fort i, alhora, assenyat. Les democràcies semblen incapaces de produir-los. El més sòlid que fabriquen són populistes com Trump.
Qualsevol dirigent sap que si no és fort a casa no ho pot ser a fora. Per això compensen aquesta debilitat amb integrisme i retòrica. No poden afrontar la realitat. Si ho fessin perdrien el seu poder. Per això diuen i firmen el que no creuen.
Fixeu-vos en la retòrica del nou concepte estratègic de l’OTAN, els compromisos a què obliga, la despesa que suposarà l’esforç militar, per no dir res de la cessió de sobirania al sancta sanctorum de la defensa i la política exterior, últim baluard de l’estat nació. És molt difícil que els parlaments dels 30 països aliats no hi posin objeccions.
És més, mentre el concepte estratègic crida a reforçar el flanc sud, és a dir el Sahel, la regió sahariana on es reagrupen les forces gihadistes amb el suport dels mercenaris russos del grup Wagner, Alemanya i Espanya hi redueixen les seves tropes al mínim després que França se n’hagi retirat.
No hi haurà llibertat sense sacrificis, però tampoc sense líders capaços de tractar-nos com a adults, d’anar al gra i explicar-nos la veritat, com ara que la guerra a Ucraïna tindrà un enorme cost
Okonjo-Iweala aconsegueix que la UE, Rússia, la Xina i els EUA pactin un comerç més just
socioeconòmic i que la mateixa Rússia que surti derrotada es mereix un lloc destacat en la gran família europea.
Per aconseguir-ho necessitem persones com Ngozi Okonjo-Iweala, la directora general de l’Organització Mundial del Comerç (OMC), que fa uns dies va aconseguir a Ginebra que 164 estats – Rússia, la Xina, l’Índia, els EUA i els 27 socis de la UE entre els quals– tanquessin pactes impossibles. A partir d’ara, per exemple, serà més difícil subvencionar la sobrepesca amb diners públics i serà més fàcil i barat produir vacunes contra la covid.
La nigeriana Okonjo-Iweala va prohibir la retòrica i els discursos interminables. Va imposar sessions maratonianes de treball que van deixar moltes delegacions sense dormir i al final va aconseguir el consens que ningú no havia aconseguit des de la fundació de l’OMC fa 27 anys: prou acords perquè el comerç mundial sigui més just. No va guanyar ningú del tot, però tampoc no va perdre ningú del tot.
Mentre els homes de la guerra es descamisaven a Madrid, Moscou i Hong Kong, ella, elegant de cap a peus, obria una finestra a un món millor.