El sidral que vindrà

timar el poder de l’Estat. I el cas és que continua pecant-ne. De manera diferent, però els partits independentistes segueixen persistint en l’error de caure en els paranys que para un Estat potent, per terra, mar i aire. El sidral que vindrà amb el cas de Laura Borràs i la seva acta de diputada és això, però és en realitat més del mateix d’allò que ha dut el sobiranisme català al punt mort on es troba.

Aviat, tindrem l’informe de Fiscalia sobre les presumptes irregularitats en contractacions impulsades per Borràs quan estava al capdavant de la Institució de les Lletres Catalanes. Amb aquest pas, que en principi demanarà multes o inhabilitacions (si proposa presó, el component polític de la causa quedaria força més en relleu), el magistrat ja podrà posar data al judici i podria arribar d’aquí a poc. Ara diuen que s’hi volen afanyar. En tot cas, no ho faran més que el sidral polític que l’afer ja ha provocat, en clau de preàmbul al sidral gros que ara vindrà. El judici tindrà conseqüències jurídiques. El sidral polític en tindrà de polítiques, nefastes de nou per a l’independentisme.

Arrencarà a la Mesa del Parlament, que s’ha de reunir i decidir si obre procediment per suspendre els drets i deures com a diputada de l’actual presidenta de la Cambra, fet que implicaria retirar-li’n la condició i descavalcar-la políticament abans que un jutge no la condemni (o absolgui).

La causa contra Borràs és evidentment diferent de processos com els que van viure els polítics i activistes jutjats per l’1-O. Però sembla igualment obvi que el procediment contra ella s’hauria aturat allà on la policia va indicar-ho en algun tram, si no hagués estat una dirigent independen

Hi tornaran a picar, ho tornaran a fer, subestimant com sempre l’Estat

tista. I diran que són coses diferents, és clar, tot i que petaran al mateix lloc: a un nou sidral independentista que vindrà en paral·lel a una causa judicial viciada d’origen. I hi tornaran a picar. Ho tornaran a fer. Subestimant com sempre el poder de l’Estat. Perquè, com deia Joan Fuster, un fracàs no s’improvisa.