Doblar la despesa en defensa

Pedro Madueño Ramon Aymerich (Internacional), Silvia Angulo (Política), Marga Soler (Opinió), Susana Quadrado (Societat), Ramon Suñé (Viure), David Dusster (Magazine i Gent), Sílvia Colomé (Cultura), Sergio Vila-Sanjuán (Cultura|s), Joan Josep Pallàs (Esports), Elisenda Vallejo (Economia), Celeste López (Redacció Madrid), Mariángel Alcázar (Casa Reial), Ignacio Orovio (A Fons), Fèlix Badia (Fidelització), Núria García Arenas (Disseny),

Mariano Fernández (CDO, Estratègia Digital), Pau F. Rodríguez (Xarxes Socials i CMO), Álvaro Mazariegos (SEO), Jordi Canyissà (Operacions) i Salvador Enguix (València) Joel Albarrán Lluís Foix i Josep Maria Sòria

La cimera de l’OTAN de Madrid ja és història. Ara toca fer front als compromisos que hi ha adquirit cada país membre. En el cas d’Espanya, en destaquen dos. D’una banda, l’estacionament de dos destructors nord-americans més a Rota. De l’altra, doblar l’aportació del nostre país a la despesa de defensa. Els destructors no arribaran a la base gaditana, probablement, abans de final d’any, després que es firmi, aviat, el corresponent acord hispano-nord-americà. L’increment del capítol del pressupost espanyol destinat a defensa es produirà de manera més lenta. El president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, va indicar que la pujada podria ser gradual, fins a completar-se cap al 2029. És a dir, fins a passar de l’1,01% del PIB espanyol que ara es destina a aquesta finalitat fins al 2%.

A causa de la invasió russa d’Ucraïna, i per la necessitat de reforçar la defensa occidental davant possibles atacs russos, la cimera madrilenya s’ha desenvolupat en un ambient amb aires prebèl·lics. Qualsevol esforç militar extra s’ha considerat pertinent i era en tot cas del grat dels Estats Units. Però és probable que Pedro Sánchez, que ha viscut dies de glòria i projecció gràcies a una cimera ben organitzada i ben resolta, topi amb algunes dificultats per complir la seva paraula.

La primera dificultat té a veure amb la conjuntura econòmica global, i en particular amb la d’Espanya. En poques setmanes, la inflació s’ha disparat per sobre del 10% i això significa, grosso modo, que els espanyols hem perdut un percentatge similar de capacitat adquisitiva. S’hi ha d’afegir que la crisi sanitària en què vivim encara a causa de la covid ha deixat una factura extraordinària, i potser en generarà d’altres. S’hi ha d’afegir a més a més que els fons per abonar les pensions –la principal partida pressupostària– continuen preocupant, i que no disposem de les reserves d’altres temps. En definitiva, la conjuntura no és la millor per entrar en noves despeses. Els càlculs són senzills: si el PIB espanyol és d’uns 1,3 bilions, l’1%, que és l’equivalent del que gastem ara cada any en defensa, són uns 13.000 milions. I el doble d’aquesta xifra serien 26.000 milions, que tocarien, aproximadament, a 550 euros per espanyol.

A més de les consideracions estrictament monetàries, aquest augment de la despesa en defensa comporta altres consideracions de tipus polític, amb unes conseqüències últimes que ara mateix fan de mal precisar. El PP, exhibint el seu sentit d’Estat, ha afirmat que donava suport al president Sánchez en la seva iniciativa de dedicar més recursos a defensa. Però a Unides Podem, el soci dels socialistes al Govern, no es veu de bon ull l’increment de la força naval dels Estats Units a Rota ni destinar noves partides a despesa militar, ja que preferirien fer-les servir, posem per cas, per dotar la renda garantida o altres instruments de propòsit social.

Pedro Sánchez aspira a “un acord de país que transcendeixi les diferències ideològiques” i li permeti complir la seva promesa. Però no li serà fàcil aconseguir-ho. Perquè, tot i valorant l’èxit en línies generals de la cimera, molts ciutadans pensen que ha enfortit els Estats Units, però no tant la Unió Europea; que la nova eufòria militarista i el retrocés de la neutralitat que suposen les candidatures d’ingrés a l’OTAN de Suècia i Finlàndia difícilment portarà bones notícies a mitjà i llarg termini, o que l’esmentada petició presidencial d’acord “transideològic” a favor de més despesa militar podria fracassar i, fins i tot, obrir esquerdes irreparables en la coalició de Govern. Pedro Sánchez ha de trobar, doncs, la manera de doblar l’aportació per defensa sense morir en l’intent. ●

La promesa de Pedro Sánchez toparà amb dificultats polítiques i econòmiques