Nit al museu

Les imatges dels líders mundials davant els Velázquez, Rubens o Goya del Museu del Prado han fet la volta al món, i l’art ha aconseguit que semblessin millors del que són. Com resplendia el vermell Ferrari de Begoña Gómez sobre un fons cromàtic del segle d’or espanyol, o que meravellat que semblava Boris Johnson aïllant-se del grup davant Carles V a cavall a Mühlberg de Ticià.

Fotografiar-se entre les obres mestres de la pinacoteca afavoreix més que fer-ho al costat d’una bandera, el poder simbòlic de la qual és terrenal (per molt que els nacionalismes exacerbin l’esperit romàntic de l’amor per la pàtria). Però no oblidem que es tracta d’un privilegi, ja que sol estar prohibit fer-se una foto al costat d’un Bosco. Quan els museus encara no eren fenòmens de masses amb llarguíssimes cues de persones desitjoses d’estar prop d’un Rembrandt o un Monet com una manera de transcendir l’humà, el fotògraf Elliott Erwitt va entrar al Prado a fi de captar la interacció dels visitants amb l’art. Fa vint-i-set anys d’aquella imatge que mostra un grup d’homes davant de La maja desnuda mentre una única dona, sola, contempla La maja vestida. En la seva audàcia artística, Erwitt triplicava la mirada: a través del seu ull –traslladat a l’objectiu de la càmera– entràvem en l’escena de qui mira un quadre que al seu torn sembla que et mira.

La noció de museu com a temple ha prosperat en els últims temps tan poc proclius a la contemplació. En el seu Llibre dels passatges, Walter Benjamin raona sobre el vincle entre el gran magatzem i el museu. I compara l’obra d’art amuntegada, alineada als seus murs, amb la inesgotable mercaderia a les prestatgeries d’un comerç, tant que “incita a imaginar que al visitant n’hi podria tocar una part”. En sortir del museu se sent la plenitud de la missió complerta: els espectadors exploren la seva pròpia capacitat per admirar i rebre el cop d’excitació que reflecteix l’art. I si no hi entenen res, amaguen respectuosament l’estranyesa, igual com en un culte religiós. Alguns es proveeixen d’una audioguia, d’altres deixen que els parli el quadre, observant-lo de prop i de lluny, i hi ha els que es desesperen quan descobreixen que s’obre una sala més, amb la mateixa sensació d’atordiment que l’enèsim córner del centre comercial.

La nit al museu organitzada pel Govern de Sánchez hi va haver grupets animats al voltant de les teles, gestos de camaraderia i afecte, des de les manetes de Biden –tenia vertigen?– o la complicitat dels Macron, que es van agafar de la mà per rebre l’encanteri de La família de Carles IV – el rei a qui Napoleó va truncar les reformes il·lustrades– . Però, en realitat, no interessava tant l’art sinó l’escenari per apropiar-se d’aquella ració que –a la manera de Benjamin– creien que els tocava cada un en aquella escapada de la tremenda realitat que deuen certificar cada dia. Els mateixos que envien armes a Ucraïna i firmen sancions contra Rússia, que rubriquen el nou concepte estratègic de l’OTAN basat en la repolarització geopolítica, es van dissoldre davant les pintures negres de Goya. Edgar Degas afirmava que l’art no és el que veuen els pintors, sinó el que fa que d’altres hi vegin. I els líders dels trenta països membres de l’Aliança Atlàntica han aconseguit que vegem solvència, unitat i fortalesa. Sí, davant de les grans obres d’art semblen millors, més humans, allunyats de l’agenda tacada de desplegaments de tropes, sang i mort. ●

Davant de les grans obres d’art, els membres de l’OTAN semblen millors, més humans