La vida és un carnaval

Les campanyes institucionals generen debat. Sempre hi ha qui les considera equivocades i, immediatament, apareixen persones que –per portar la contrària als que hi estan en desacord– les defensen a capa i espasa. L’últim exemple són els dos espots de la DGT protagonitzats per Amaia Romero (gran amant de les truites del bar Laláns) i Eduard Fernández, als quals sengles cotxes els atropellen sense cap mena de consideració pel seu estatus de famosos.

A Londres, però, hi ha ara una campanya amb la qual tothom sembla estar-hi d’acord. Consisteix en una exhibició de fotografies, instal·lada al South Bank, a tocar del Tàmesi. El mig centenar de persones fotografiades hi apareixen somrients, amb cara de felicitat. Són les últimes fotos que els van fer; poc després es van suïcidar.

Per això l’exposició porta per títol L’última foto. Són les 50 últimes fotos de 50 persones que dies o setmanes després van cometre el que Oscar Wilde considerava “el millor

Segons Wilde, és el millor compliment que es pot fer a la societat

compliment que es pot fer a la societat”. Res en aquestes fotos no fa preveure que la idea els voltés pel cap. Jugaven amb els seus nebots, amb els seus fills, s’abraçaven a la persona amb qui compartien la vida... La idea publicitària és inapel·lable: fer entendre que les persones amb pensaments suïcides no sempre fan cara de deprimides. Els familiars que han cedit el material expliquen que, quan els van retratar, res no indicava que tinguessin problemes. Descriuen els imminents suïcides com a persones alegres, carinyoses. “Mai de la vida cap de nosaltres es podria haver imaginat que poc després se n’hauria anat per sempre”.

Només sé d’un suïcida que va avançar les seves intencions. El coneixia de Catalunya Ràdio. Feia el cafè al bar que hi havia just sota de casa seva. Un vespre era a la barra, va assenyalar el tros de vorera que es veia per la porta i li va dir a l’amo: “Demà em veuràs caure per allà”. I així va ser. ●