La Vanguardia (Català-1ª edició)
Endevina quin Pedro ve aquesta nit
La primera vegada que vaig entrevistar Josep Borrell i li vaig preguntar pel futur d’Europa em va contestar que el Vell Continent corria el risc de convertir-se en un museu a l’aire lliure per a la resta del món. L’escena del Museu del Prado com a escenari de la foto de família de la cimera de l’OTAN a Madrid ha demostrat que Borrell es quedava curt. Europa no només es pot convertir en un museu a l’aire lliure. També ho pot ser en interiors.
Felicito l’ideòleg de la foto. Un puntàs. Amb un clic ha aconseguit un espot internacional no només del Museu del Prado, sinó també de Madrid i d’Espanya. Una imatge diferent d’una cimera internacional. Pocs escenaris més ben equipats que el Prado per aconseguir likes en l’era de la selfie i dels followers, que és el que compta. Si en comptes del Prado la foto s’hagués fet en un CIE, en un menjador social o en un supermercat amb els preus disparats, també hauria tingut impacte, d’una altra manera. Però no em facin cas, que això és populisme i no el que fan ells.
L’elecció de Las meninas com a fons feia una sensació de calma en tot l’enquadrament. Presidents i acompanyants repartits a parts iguals, a esquerra i dreta. Equilibri i pau, en una cimera de guerra, on es va decidir augmentar la despesa militar i assenyalar Rússia i la Xina com els dolents de la pel·li. Sense moure’s del Prado, podrien haver posat davant La rendició de Breda o, millor, davant Saturn devorant els seus fills. El moment sembla més goyesc que velazquià. Estem tan acollonits que ens parlen d’augmentar la despesa militar i mirem cap a un altre costat, per bé que de jove assistissis motivadíssim a les manifestacions del Mili KK.
I van pensar en tot. Perquè no em diguin que no és una idea extraordinària que posessin, a més dels líders de cada país, també els acompanyants. Per un moment pots arribar a pensar que a les elits polítiques mundials hi ha paritat entre homes i dones. I no. En realitat a la cimera només hi havia quatre presidentes.
Tots els experts coincideixen que la cimera ha estat un enorme èxit organitzatiu. I és que som uns amfitrions top, els millors muntant esdeveniments. A França ni un partit de la Champions saben organitzar. I aquí tant és que ens donin unes Olimpíades o una cimera de l’OTAN, que ens surt brodat.
I com deu estar Pedro Sánchez. Pletòric. Se l’ha vist còmode i deixat anar rebent líders mundials, fent-se amb la crème de la crème. Biden, Macron, Scholz, Trudeau, Johnson o Erdogan. Quina desinflada haver d’anar dimecres que ve al Congrés a la sessió de control. Com passar de ser cap de cartell del Sonorama a actuar un diumenge al vespre a la festa major del teu poble.
Però amb quin Pedro Sánchez es deuen haver trobat aquests líders? Perquè ells no el coneixen tant com nosaltres. Els que hem seguit la seva trajectòria hem vist el Sánchez de la bandera espanyola de fons i el Sánchez que pacta amb Esquerra Republicana. El Sánchez que era l’elegit de Susana Díaz i el Sánchez que se la va carregar. El Sánchez a qui li fa perdre el son pensar en ministres de Podem i el Sánchez que va tenir de vicepresident Pablo Iglesias. Jo m’havia acostumat a tots aquells Pedros. Perquè en política tot és possible.
Però no sé com es reconciliaran el Pedro Sánchez de l’Aquarius i el Pedro Sánchez del “ben resolt” de Melilla, amb desenes de migrants assassinats a les portes del nostre país. Aquí ja no parlem de política. Es tracta d’humanitat. I, sí, he escoltat els matisos que ell mateix ha donat a les seves paraules. Però ja no sé si estic davant el líder empàtic o davant un altre polític cínic. ●
Amb quin Sánchez es deuen haver trobat els líders de la cimera de l’OTAN?