La llibertat de limitar-se

Qui vulgui fer una cosa gran, deia Goethe, ha de ser capaç de limitar-se. No només perquè no podem aconseguir-ho tot alhora, sinó perquè qualsevol cosa important implica alguna mena de renúncia. Això és així en el pla individual i també en el col·lectiu. El cas de la transició ecològica és el més il·lustratiu: no la farem sense modificacions del nostre comportament o transferència de tecnologia cap als països menys avantatjats, i això implica modificacions en el consum o la mobilitat que limiten els nostres desitjos i la nostra comoditat, així com esforços econòmics de solidaritat. Potser això explica per què anem tan lents: ens agradaria tenir-ho tot alhora, els avantatges sense els inconvenients. Així passa en molts altres àmbits de la societat on no hi ha cap avenç que no comporti alguna limitació: la lluita contra el canvi climàtic ens obliga a canviar la manera de consumir; el reconeixement de la pluralitat lingüística comporta certes incomoditats per als que només parlen la llengua dominant; la igualtat de les dones disminueix les oportunitats dels homes; qualsevol política de redistribució implica, almenys inicialment, que algú hi perd...

Podríem dir-ho d’una manera més pertorbadora: no hi haurà canvis socials positius ni superarem les crisis que ens amenacen sense algun tipus d’autolimitació, ja sigui sota la forma de renúncia o d’acceptació de determinades prohibicions. Sacrifici i obediència no són conceptes gaire atractius, però d’això es tracta, sempre sota certes condicions. És molt difícil que aquests canvis de comportament es produeixin de manera voluntària, per la qual cosa hem de recórrer a actes d’autoritat diversos, que impliquen alguna mena de constricció de la llibertat. La modificació del comportament pot adoptar la forma d’una prohibició expressa, d’una elevació dels preus o d’un incentiu que afavoreixi el comportament desitjable. En qualsevol cas, es tracta d’una cosa que contraria la nostra tendència espontània o habitual.

Bona part de l’activitat dels governs a favor de la sostenibilitat té la forma d’una prohibició: mitjançant multes o amb l’augment dels preus es limita la velocitat o s’intenta reduir el consum de carn, els envasos de plàstic o els viatges amb avió. L’acció de governar adquireix així una connotació negativa que dispara la sospita contra l’autoritat i fa atractiu el discurs llibertari. Termes com ara ecodictadura troben ressò en una bona part de la societat que té un model d’individu que entronitza la maximització d’utilitats particulars i immediates.

Per descomptat que en un Estat democràtic de dret les restriccions de la llibertat han de ser legítimes i democràtiques, la qual cosa vol dir que no poden ser arbitràries, que han de ser explicades i, en la mesura possible, s’ha de preferir la incitació a la imposició. La democràcia no és un sistema polític en què no hi hagi autoritat, sinó una forma de govern en què l’autoritat ha de ser sempre justificada i oberta a la crítica. I la màxima justificació d’aquestes regulacions es basa en el tipus de béns o mals comuns que avui estan en joc. Si les democràcies modernes es van constituir com a institucions contra el sobirà absolut, les democràcies contemporànies només poden millorar combatent el tirà individual que desconeix els efectes que el seu comportament sobirà té sobre la natura o les generacions futures. Si la teoria clàssica del contracte social implicava una acceptació de l’autoritat per impedir el caos i la guerra de tots contra tots, l’actual contracte social demana una autolimitació de la llibertat personal per assegurar la supervivència de la humanitat al planeta.

En la història de la construcció de la democràcia moderna va ser decisiva aquella Il·lustració que va forjar l’ideal de l’autonomia; ara hauríem d’impulsar la Il·lustració de la interdependència. A la modernitat li devem la nostra subjectivitat crítica, el principi de valer-se del pensament propi, la llibertat de consciència i els drets individuals. Cap d’aquestes conquestes no està assegurada per sempre i caldrà continuar defensant-les contra velles i noves formes d’imposició. Però a aquest combat se n’hi afegeix ara un altre de més subtil i complex en què hem de transitar des de l’autonomia cap a la responsabilitat, on ja no es tracta tant de defensar una esfera d’autarquia com de configurar una subjectivitat que es faci càrrec del que tenim en comú.

El càlcul interessat no és res indigne; el que passa és que tot sovint sol estar mal fet. La immediatesa dels interessos i la tirania del curt termini tendeixen a produir encadenaments fatals, agregacions indesitjables i efectes secundaris. Quan les decisions són adoptades amb una visió de curt termini, sense tenir en compte les externalitats negatives i les implicacions a llarg termini, quan els cicles de decisió són massa curts, la racionalitat dels agents és necessàriament miop. L’interès propi ben entès és una construcció molt sofisticada, que moltes vegades té poc a veure amb la primera identificació impulsiva del que és propi. En última instància, la racionalitat cooperativa madura quan és capaç de fer una troballa per si mateixa a partir de la qual podem afirmar que ha emergit el veritablement comú des d’allò que potser va començar sent només un procés de negociació interessada. Es tracta del trànsit des de l’“avantatge mutu” cap a l’“avantatge de la mutualitat”, per dir-ho amb Benjamin Barber.

Les grans promeses a què estem convocats –sota la manera negativa de fer front a les crisis o com a expectativa de construir societats més pròsperes i justes– requereixen, abans que res, un esforç per entendre el que està en joc, un canvi conceptual. Ja no estem en el típic combat liberal que defensa un espai privat on fer el que un vulgui, sinó en el descobriment de fins a quin punt els nostres destins estan compromesos per una cosa comuna que amplia i limita la nostra llibertat. ●

No hi haurà canvis socials positius ni superarem les crisis sense alguna autolimitació

Els nostres destins estan compromesos per una cosa comuna que amplia i limita la nostra llibertat

Perico pastor