La pau al món: menjar i riure

Secundari mediàtic de la cimera de l’OTAN: el xef José Andrés. És qui té més contactes internacionals amb les altes esferes polítiques. Domina la franquesa de proximitat, com ja va demostrar als programes que feia a TVE, i té una empenta d’hipermotivat que combat l’esclerosis burocràtica, sobretot en zones de conflicte o catàstrofes. Ara viu un moment de màxima visibilitat i Disney+ ha estrenat el documental Alimentando el mundo, dirigit, poca broma, per Ron Howard. La pel·lícula explica les missions humanitàries dirigides per Andrés i com, en pocs dies, és capaç de mobilitzar centenars i milers de voluntaris per solucionar una necessitat tan transversal i lliure de prejudicis com alimentar les persones afectades. El documental també ens presenta una dimensió més casolana del xef. Una dimensió que convida a pensar que és tan intens i està tan convençut del que fa que a casa seva deuen agrair seguirlo per televisió i veure’l desembarcar, ara a Madrid, per continuar defensant, amb les aliances més eficaces, un concepte de solidaritat i de compromís que va molt més enllà de les bones paraules i les bones intencions.

CN ERA DE DOS.

HBO Max ha assumit la versió televisiva del programa de ràdio i podcast triomfant Nadie sabe nada, que emet la cadena Ser. És un clàssic del gènere, amb un alt grau d’improvisació que, passades pel filtre de l’edició televisiva, rebaixa l’espontaneïtat a canvi d’afinar la realització i d’incorporar situacions prèviament preparades. Nadie sabe nada és un invent d’Andreu Buenafuente i Berto Romero que, alternant la sístole i la diàstole d’un mateix òrgan d’humor, creen un batec d’ironia absurda contestant aleatòriament a les preguntes dels oients. Ara l’audiència ja no serà només peninsular sinó que, gràcies als tentacles internacionals d’HBO Max, traslladarà l’espectacle –una taula, dos còmics, dos micros i una cinquantena d’oients en directe– a Mèxic o Argentina. La fórmula televisiva potser rebaixa l’efervescència d’algunes improvisacions, però permet elaborar les digressions personals i sortir de la mecànica, de vegades més previsible, d’haver de respondre a les preguntes. De manera que, al final, fa la impressió que l’urna plena de preguntes, que al principi de la idea era un element totèmic, ara és un macguffin que justifica l’exploració de nous camins de comèdia, nous desenllaços i noves complicitats. ●