La Vanguardia (Català-1ª edició)
El nen que abraça els arbres
Quan tenia 9 anys, Francisco Vera Manzanares va preguntar a la seva mare si podia crear un moviment infantil per protegir i defensar el medi ambient. Ella estava ocupada treballant i li va dir que fes el que volgués, sense imaginar-se que aquest era el primer pas de l’aventura que el seu fill lidera des d’aleshores. Davant l’afirmativa de la seva mare, el nen va sortir al carrer amb uns companys i va començar una marxa que va acabar amb ell fent un discurs al centre de Villeta (Colòmbia), el municipi on viu.
Així va néixer el moviment Guardians per la Vida, un grup de joves activistes que promouen accions per mitigar l’impacte del canvi climàtic. El que va començar sent una reunió entre sis amics ara té el suport de 450 nens i nenes d’Amèrica del Sud. De fet, Guardians per la Vida ha crescut fins a convertir-se en la branca colombiana de Fridays For Future (‘Divendres pel Futur’), el moviment de l’activista sueca Greta Thunberg.
Francisco Vera ara ja té 12 anys, i li agrada veure vídeos d’AuronPlay i Ibai, jugar amb els seus cosins, llegir molt i banyar-se al mar (assegura que té un desig febril de capbussar-se cada vegada que el veu). Tot això, però, sense deixar de ser el “nen ambientalista” de Colòmbia. En la seva curta trajectòria, ja acumula moltes fites: ha estat nomenat ambaixador de la Bona Voluntat per la Unió Europea a Colòmbia, assessor infantil del Comitè de Drets del Nen de l’ONU, ha rebut el títol com a Defensor del Medi Ambient i ha intervingut en el congrés colombià per demanar als líders del país que prioritzin el medi ambient.
Si ha aconseguit convertir-se en una icona del medi ambient és gràcies a un discurs entusiasta i empàtic amb el planeta, els animals i la vida. Un amor que va començar des que era ben petit. “Colòmbia és el segon país més divers de la Terra, té una biodiversitat immensa. Des dels dos anys vaig créixer envoltat d’aquesta diversitat, em vaig relacionar amb la natura. A mesura que vas coneixent el medi ambient com el vaig conèixer jo, el vas estimant. I jo crec que un defensa el que estima, i estima el que coneix”.
Amb un somriure perenne, el jove ambientalista esgrimeix la seva ecoesperança per combatre el canvi climàtic i el discurs apocalíptic de l’ecoansietat d’avui dia. “Sense esperança, no podem fer res. Però ha de ser una esperança plena de compromisos i accions. L’ecoansietat és tota la preocupació que hi ha per la crisi climàtica, cosa que desconcerta a molts i els genera angoixa i impotència. El que jo intento és instar a l’ecoesperança: plantar un sentiment d’esperança, de fe, que es pot aconseguir un canvi”.
De fet, l’activista no perd el seu positivisme ni tan sols da
L’ambientalista afronta la crisi climàtica sense sumir-se en el discurs apocalíptic de l’ecoansietat