Conservadorisme en estat pur

Accept, Dropkick Murphys, Nightwish i Avantasia van protagonitzar l’obertura del Rock Fest

Un festival de rock dur en la tercera dècada del XXI és una trobada de gent gran que està en pau amb la seva panxa i que accepta amb resignada alegria el deteriorament generalitzat del seu estat físic. O el que és el mateix, un lloc on les persones són conservadorament felices. A més, ser retrògrad és l’única manera de ser un revolucionari de debò. Només hi ha una manera efectiva de practicar la subversió: viure d’esquena a la novetat en un món que camina amb la llengua fora perseguint cada minut una nova tendència. Potser per això Roger Scruton, far intel·lectual i filosòfic del conservadorisme, que menyspreava la música moderna, es permetia una excepció amb el metal. Fonament i durabilitat: música.

El Rock Fest postpandèmic ha tornat a Santako després de dos anys d’aturada. Un parèntesi massa llarg per a aquesta gent d’edat avançada per a qui cada dia compta. Per tant, hi havia ganes de posarse la samarreta negra i aixecar els braços per dibuixar banyams en l’aire i cantar els himnes més coneguts de cada grup que aparegués en escena.

Accept va ser el primer plat amb gust del certamen. El somriure i la guitarra de Wolf Hoffmann són un accelerador de partícules i a partir d’aleshores la nit va començar a créixer. Els bostonians Dropkick Murphys van convertir Can Zam en un country side irlandès combatiu i amb consciència de classe. Els finesos Nightwish, amb la poderosa veu de Floor Jansen, van destapar les essències del metal simfònic i van preparar el terreny per a Avantasia, la banda de virtuosos de la música a les ordres de Tobias Sammet.

Avantasia es va apuntar al cartell del Rock Fest a última hora en substitució de Manowar, que se’n va esborrar sorprenentment i de males maneres per desavinences amb els promotors. I ja als primers minuts del xou de Sammet va quedar clar que no hi hauria ningú que trobés a faltar els nord-americans. Avantasia va donar el que la gent esperava durant més de dues hores: tot. Només que les deficiències del so –greus– van impedir que es pogués gaudir del concert com calia. Costa d’entendre que a hores d’ara continuï sent tan difícil ga

Avantasia es va apuntar al cartell a última hora en substitució de Manowar, que se’n va esborrar de sorpresa

rantir un mínim de qualitat a allò que al capdavall és l’única cosa fonamental si parlem de música: que se senti de manera decent.

Tot i així, va prevaler l’imperi de la voluntat, que era passar-s’ho pipa després de dues edicions d’apagada. Els anys, i n’hi havia molts d’acumulats a la pista, si ensenyen alguna cosa, és a prioritzar. I el més important a Can Zam era tornar a trobar-se i participar de la litúrgia de sempre, que els que practiquem aquesta religió ens la sabem de memòria des que la vam aprendre gairebé de nens. Tradicionalisme en estat pur. Oh, yeah! ●

Àlex GarCia Un moment de l’actuació d’Avantasia