La Vanguardia (Català-1ª edició)
Lluís Permanyer, cronista de Barcelona, guanya el Nacional de Periodisme Cultural
El jurat ha destacat “la seva extraordinària trajectòria de més de sis dècades”
Lluís Permanyer, el gran cronista de Barcelona, amb més de mig segle al diari La Vanguardia, va obtenir ahir el premi Nacional de Periodisme Cultural que convoca el Ministeri de Cultura, dotat amb 20.000 euros. El jurat del guardó va voler destacar “la seva extraordinària trajectòria de més de sis dècades de periodisme històric, artístic, cultural i ciutadà, en castellà i en català, a la premsa, ràdio i televisió, una figura molt apreciada pels seus lectors i el públic en general”. Permanyer (Barcelona, 1939) es va mostrar “sorprès” pel guardó, que li va comunicar Miquel Iceta telefònicament, però va subratllar que “m’afalaga que sigui un jurat qui el concedeix i no pas el Ministeri. De fet, vaig rebutjar el títol de cronista oficial de Barcelona perquè l’atorgava el poder”, recorda.
Sempre interessat per la cultura –“Teníem la casa familiar plena de quadres i llibres, i el meu pare em duia cada diumenge a veure exposicions des que era petit, i vaig ser lector des de d’un principi, llegia de tot, sempre he tingut una curiositat universal i una mica dispersa, després m’he anat concentrant”, somriu–, rememora que va passar 22 anys a la secció d’Internacional de La Vanguardia “perquè no hi havia censura i em permetia viatjar i comprar llibres prohibits”, tot i que ja llavors escrivia articles sobre art. Només va canviar d’àrea “quan es va produir el canvi institucional al país, em va semblar que seria més útil al diari com a cronista de Barcelona que parlant del Vietnam”.
No obstant això, recorda que no va demanar el canvi fins que va tenir una base de dades pròpia, després de buidar manualment en fitxes 3.000 llibres sobre Barcelona. “És molt respectable l’opinió, però no hi ha opinió bona sinó està fonamentada en dades, i tot i així et pots continuar equivocant, però en tot cas ho faig jo, no pas perquè ningú m’empenyi”, remarca.
Vuitanta llibres, entre els que estan dedicats al món de l’art i a la capital catalana, vuit documentals de televisió, amistat amb els noms importants de la cultura del seu temps... “De Miró en recordo l’honradesa i la professionalitat a la feina, Tàpies reflexionant sobre l’art, Saura com un pou de cultura universal...I amb Antoni Clavé
Lluís Permanyer es passeja per la vida com un periodista culte, curiós, irònic, treballador i modern. I, per sobre de tot, independent de qualsevol corrent cultural o polític, amb criteri propi, observador de la realitat humana i urbanista de la ciutat de Barcelona i dels seus persovaig tenir-hi una amistat emocionant, era un home generós i afectuós, malgrat l’exili i el que li havia passat”, explica. I rememora com la seva amistat amb Chillida li va valer una gran escultura a Barcelona. “Era un moment en què se n’estaven instal·lant moltes i vaig suggerir a l’alcalde i a Acebillo que li proposessin fer-ne una a Chillida. ‘Ja ens agradaria, però no el coneixem de res’, em van dir. Era un íntim amic meu, quan anava a Sant Sebastià em quedava a casa seva. I l’hi vaig proposar. Em va dir que si li interessava l’espai, ho faria. Els vaig dir que no li proposessin un espai concret, que el passegessin per les zones en construcció de la Barcelona preolímpica, i quan va veure el parc de la Creueta del Coll va dir que era allà, que havia pensat una obra per a la qual volia trobar un espai com aquest, on l’aigua la reflectís com si fos el mite de Narcís”.
Barcelona ha estat el seu objectiu –“soc del partit monoBarcelona, d’on només jo formo part”, fa broma– i anècdotes no n’hi falten, com quan va publicar el llibre La Barcelona lletja, amb els pitjors edificis de la ciutat. “Alguns els han arreglat, encara recordo una senyora que em va trucar i em va
“Barcelona avui està molt malament, l’urbanisme sempre ha de ser estratègic, mai tàctic”, assenyala
dir: ‘ Hem d’arreglar la façana, quins colors vol que hi posem?’”, riu. Deixa de riure quan li preguntem per la Barcelona d’avui: “Està molt malament. Durant dos mandats ha governat la ciutat gent no preparada i que, en comptes d’aprendre’n, han trinxat l’Eixample de Cerdà, i l’Eixample és un patrimoni que cal conservar”. No li agrada l’urbanisme tàctic de Colau? “L’urbanisme sempre ha de ser estratègic, mai tàctic, cal pensar a llarg termini quina evolució tindrà la ciutat, no fer coses inútils, crear espais perquè hi vagi la gent a peu i per on només circulen patinets”, conclou. ●