L’últim noucentista

natges. Des que el vaig tractar en aquella redacció de La Vanguardia del carrer Pelai, sempre m’ha impressionat la seva elegància desinhibida, la seva educació, el seu aire senyorial i la gran capacitat de parlar sobre qualsevol tema, amb tocs subtils d’humor en les qüestions més variades. Llavors, a les redaccions es conversava, es debatia, es bevia i tothom se’n reia de tothom. No hi havia tantes presses. Permanyer és periodista, però les seves dotzenes de llibres sobre Barcelona el projecten com un gran escriptor de l’àmbit quotidià, del detall, del civisme de la gent i dels encerts i errors dels governs municipals des de fa més de mig segle. L’acompanya una prodigiosa memòria i un arxiu personal valuosíssim. Em consta el seu tracte personal i confidencial amb Miró, Tàpies, Oriol Bohigas i el poeta J.V. Foix i moltes altres personalitats importants. Et pot recordar literalment una frase dita per algú alguna vegada en algun lloc. La seva veu és inconfusible a la ràdio i la seva figura és acariciada per les càmeres de televisió. Ha escrit la que és, possiblement, la millor biografia de Josep Maria de Sagarra. La cultura de Permanyer no és retòrica ni ampul·losa. Porta moltes lectures a l’esquena. Els seus retrats biogràfics són rics en detalls que perfilen la humanitat dels seus personatges. Ja des de la joventut l’adornen la llibertat del seu bigoti, la seva cabellera desorganitzada però cuidada i el seu perfil elegant, que amb el temps s’ha convertit en una estampa de distinció barcelonina. Diria que és l’últim noucentista.