La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’assetjador de Paula Bonet al·lega “trastorn mental erotomaníac”
Víctor G.T. s’enfronta a una petició de quatre anys de presó
Víctor G.T., el presumpte acusador de l’artista i escriptora Paula Bonet, es va enfrontar ahir al judici en què l’acusació li demana quatre anys de presó, i la Fiscalia, tres. Va ser al jutjat número 10 del penal de Barcelona, a la Ciutat de la Justícia. La defensa, representada pel lletrat Sergi Mercé, demana l’absolució i al·lega com a eximent un “trastorn mental delirant erotomaníac, que consisteix a creure que algú en un estadi superior s’ha enamorat de tu”.
Si Mercé va assegurar que l’acusat està en tractament per això, l’advocada de Bonet, Carla Vall, dubta que tingui “aquesta malaltia, que ha aparegut per sorpresa fa un mes, quan fa tres anys que estem en un procés. La forense adscrita al jutjat ho nega”.
Els fets jutjats es van iniciar a mitjans del 2019, quan l’acusat va començar a enviar missatges i personar-se al taller de l’artista i escriptora. Una vegada, li va enviar en un sobre una anguila de plàstic tallada a trossets, i una altra va escriure uns tuits insultants i amenaçadors. Bonet va anul·lar els seus cursos, va canviar d’adreça i va viure semiamagada. El jutge va dictar una ordre d’allunyament que ell es va saltar. Una matinada, es va agafar als barrots de la finestra del taller de Bonet i la va cridar.
Mercé entén que, al principi, el seu client “volia insistentment alguna mena de relació, contactar amb ella, assistia als llocs on ella anava, però sense la intenció d’intimidar”. Els missatges violents a les xarxes socials “arriben després, ja que s’hi veu obligat per defensar-se dels atacs que rebia a través dels mitjans de comunicació”, que haurien provocat que l’acusat “fos amenaçat amb agressions físiques a ell i a la seva família”, cosa que l’acusació desmenteix. Però i els seus missatges amenaçadors? Víctor G.T. ho explica per “la bilis negra. En llegir el que ella deia de mi, vaig tenir un rampell i vaig voler desfogar-me d’una manera sarcàstica. El nostre va ser un joc literari, com una batalla de galls”. Per Vall, “quan tothom interpreta alguna cosa com a amenaces, qui té un problema és qui diu que la violarà i la matarà”.
Víctor G.T. va explicar que “tenia interès per la literatura femenina. Vaig assistir a les seves xerrades, vaig veure que ella es fixava en mi, em tirava la canya, percebia que li agradava, però que per condicionants com la diferència d’edat o d’estatus no s’atrevia a fer el pas i em convidava que jo el fes”.
I l’anguila tallada a trossets en un sobre en què posava el violador? Aquí va respondre l’advocat: “Al portal del seu edifici, el meu client es va trobar una anguila. Ell va interpretar que l’hi havia deixat la senyora Bonet per cridar la seva atenció, en el marc del trastorn que pateix. Com que l’anguila significava els agressors, ell la va tallar a trossos i l’hi va enviar amb un somriure dibuixat”.
Vall veu “insultants” aquestes afirmacions, com ara que Bonet va buscar fama amb el tema, ja que “ell la tria perquè ja és famosa, i la sotmet a una persecució que li impedeix presentar llibres, donar classes i fer exposicions”.
“Ens sembla una acusació desproporcionada –diu Mercé–, com la mateixa presó provisional, on ha estat deu mesos per uns delictes la pena dels quals no és superior als dos anys, per la qual cosa en cas de ser condemnat és probable que no hagués arribat a entrar a la presó. Creiem que el globus s’ha inflat mediàticament”.
Vall revela que, gràcies a la denúncia de Bonet, va sorgir una altra víctima de l’acusat, imputat ja en una altra causa per una conducta molt semblant. “Som davant un perfil agressor que odia les dones i que per això les agredeix”. ●
Hi insisteixo. Les dones no saben escriure. Quantes vegades al llarg dels segles s’han sentit aquestes paraules. Perquè això d’escriure i llegir estava només a l’abast d’uns quants, bàsicament homes. Aquest antic privilegi d’estatus i sexe s’ha anat democratitzant, primer per a ells, tot sigui dit. Elles, mentrestant, cosien tancades als seus gineceus, que d’això sempre vam saber-ne molt, totes, nobles i plebees. I encara que estiguem parlant d’història, almenys en les nostres latituds, no ho és tant com sembla. Perquè el passat marca. La Universitat Oberta de Catalunya compartia aquesta setmana un informe revelador. Primer recordava unes dades: el 2021 només un 27,1% de la creació literària estava firmada per dones, i això que, segons el Ministeri de Cultura, elles dediquen un 69,6% del seu temps lliure a la lectura, deu punts per sobre d’ells. Per tant: elles llegeixen més, però escriuen menys. La passivitat inculcada i heretada continua fent efecte. I, per lògica, el pensament masculí es difon i es percep molt més.
L’anàlisi de la UOC parla de falta de referents, d’estereotips que perduren en els rols de gènere i de desigualtat en els premis literaris. Alguns exemples: 112 homes han guanyat el Nobel de Literatura per 16 dones. Amb el Cervantes passa un fet semblant: 41 homes per 6 dones. El Planeta: 52 homes per 17 dones, sense oblidar la polèmica de l’últim guardó, concedit a una dona, Carmen Mola, que va resultar ser tres homes. Un altre cas: tots els premiats en la passada Nit
Elles dediquen un 69,6% del lleure a la lectura, tot i que només van signar un 27,1% dels llibres del 2021
de Santa Llúcia van ser homes. I així vam començar un altre any. Un any que ja ha posat el seu primer peu a les càlides aigües del mar estiuenc amb una notícia que ha sorprès gratament: Sis dones han guanyat totes les categories del premi Llibreter.
Les vacances comencen i a més del banyador no hi sol faltar un llibre. Si se’m permet alguna recomanació dels publicats aquest any: una altra reedició d’un clàssic, Una habitación propia de Virginia Woolf (Editorial Alma), bellament il·lustrat per Gala Pont. La britànica reivindicava el 1929 un espai perquè les dones poguessin escriure en un món, també el literari, dominat pels homes. Una altra lectura: ¿Qué hacemos con Lolita? ( Bastet Arte y Cultura) de Laura Freixas, ni que sigui per reflexionar sobre una qüestió que aborda. En aquests temps de la cultura de la cancel·lació per a certes coses, per què no es retreu amb rotunditat la descripció que un Nobel com Pablo Neruda va escriure de la violació que ell mateix va protagonitzar. I perquè cal parlar de les agressions que pateixen les dones, és d’aplaudir la literatura que trenca amb aquest tabú per donar veu a la víctima. Un dels últims exemples és Vista Chinesa (Libros del Asteroide) de Tatiana Salem Levy. Ara bé, i ja que estem de vacances, atrevim-nos totes a escriure, a més de llegir, ni que siguin quatre línies, per contribuir d’alguna manera a revertir aquesta herència històrica que encara ens limita.