La Vanguardia (Català-1ª edició)
La condició humana
animalada, inhumanes hu
Què tància que té el coneixement en una època en què tothom està tip d’informació, apunta Mir.
Einstein deia que la ciència s’ha d’ensenyar de manera simple, però no fer-la més simple del que és, recorda Pujades, que parla del transhumanisme, moviment que defensa l’ús de qualsevol eina científica que sigui útil per ajudar-nos. Però: hem de fer tot allò que podem fer només perquè és possible?, es pregunta Macip. I també: hem de continuar fent allò que fèiem perquè així s’ha fet sempre? Com ja va demostrar a Lliçons d’una pandèmia (Nous Quaderns Anagrama), Macip és optimista. No obstant, fa l’efecte que hem desaprofitat una bona oportunitat per aprendre aquelles lliçons: “S’han creat vacunes en un temps rècord, però estan mal repartides i es queden als països rics, oblidant que tots els humans tenim el mateix valor; no aprendrem ni la meitat de coses que esperàvem aprendre”.
Una de les assignatures pendents és l’androcentrisme: els humans no estam aïllats; compartim ecosistema amb altres éssers vius, i la invasió del seu espai fa que entrem en contacte amb ells, amb animals i virus que no hauríem d’haver conegut mai, explica. Al públic hi ha Iolanda Batallé, que ha travessat el carrer Pau Claris, on dirigeix la Llibreria Ona, i també hi ha David Fernández, que pren notes a mà en un quadern. La ciència no és la nova religió, recorda Macip, ni té dogmes, afegeix Pujades. Per això és tan important aplicar el seu coneixement en tots els àmbits: “En el polític, es constata la qüestió sobre què sabem realment i què no”, diu Mir.
La diferència entre realitat i ficció és cada cop més confusa. La resposta a qui som la poden donar la literatura, la filosofia, la psicologia, l’art, la biologia, la religió, la ideologia. Som el que menjam, penso llavors existesc, digue’m amb qui vas i et diré qui ets, soc jo i les meves circumstàncies. Però imaginem una societat incapaç d’entendre que la representació no és una reproducció de la realitat, que són coses diferents. Un dictador populista ordena matar els actors després dels rodatges de les pel·lícules perquè ningú confongui l’heroi amb la persona que l’interpreta, i cap d’ells pugui encarnar més d’un sol personatge, cosa que faria ombra al Cap Suprem.
Així es desenvolupa Cleo, novel·la distòpica que Hernán Migoya ha publicat a Laertes i presenta en una Alibri plena (no esperava que hi hagués tanta gent, assegura convençut que n’estarien farts). L’acompanyen el divulgador cinematogràfic Pere Vall i l’actriu de cinema X Sara Bernat, que comença dient: “Si em travo és perquè estic acostumada a llepar, no a parlar”. Li agraeix a Migoya que consideri el porno com a cultura, i adverteix que vivim en el que ella anomena “pornocràcia”, un dogma fruit, a parer seu, d’un feminisme mal entès. La convivència es basa en el respecte, defensa. Com apunta Vall després d’una bella introducció, “aquest és un llibre sobre els mediocres que ens manen i manipulen” i una crítica de la societat que ens vol a tots iguals.
També és una manera de desfogar-se, d’una banda sobre el funcionament del cinema espanyol i de l’altra, sobre les reaccions que hi va haver en publicar Todas putas, fa vint