La Vanguardia (Català-1ª edició)
Ucraïna: cuidadores i guerrers
Europa i la guerra. Era el tema de la Nit de la Literatura Europea, celebrada a Amsterdam el 17 de juny passat, en què vaig participar. Quina relació hi ha entre la guerra i els valors europeus?, ens van preguntar. El que hi ha són contradiccions, sens dubte. Però una d’elles s’ha tingut poc en compte: hores després de la invasió, el Govern ucraïnès va prohibir sortir del país els homes d’entre 18 i 60 anys.
Les dones, en canvi, podien abandonar-lo lliurement.
I la igualtat? La Convenció Europea de Drets Humans exigeix “igualtat de tracte sense distinció de sexe, raça, llengua”, etcètera (article
14). Potser és diferent la Constitució ucraïnesa? Vegem-ho. Article 24: “No hi haurà privilegis o restriccions basats en la raça, les creences, el sexe...”. Llavors?
Deu ser que la igualtat de sexes és una amable ficció, un miratge? Un principi que ningú no discuteix... mentre no s’apliqui gaire. També la Constitució afganesa afirma, a l’article 22, que els ciutadans del país, “homes i dones, tenen els mateixos drets i deures”...
Em sorprèn que poc que es qüestiona la decisió ucraïnesa de destinar els homes a la guerra i les dones a les cures (solen marxar acompanyant familiars). Jo no vull acceptar-ho com si fos una obvietat, pur sentit comú que ha de prevaler per sobre fins i tot de la Constitució. Em vull preguntar de bona fe: per què?
Perquè ells són capaços de fer la guerra i elles no? No és veritat: molts homes – amb mala salut, fumadors...– serien pitjors soldats que dones joves i sanes. Entre el 1941 i el 1945, centenars de milers de soviètiques (Svetlana Aleksiévitx recull els seus testimonis a La guerra no té cara de dona) van estar a primera línia de combat contra l’exèrcit nazi, en qualitat de sapadores, guerrilleres, artilleres, pilots, mecàniques, franctiradores...
Perquè algú s’ha de cuidar de les nenes i nens, de les persones grans, o malaltes, traient-les del país si cal? Sens dubte. Però per què elles? Perquè ho han fet sempre? Això és condemnar-les a continuar fent-ho. A seguir assumint aquelles tasques socialment assignades, amb caràcter gratuït, que les condueixen a la discriminació, la pèrdua de llibertat i d’oportunitats, la dependència econòmica dels homes.
Perquè els homes són bel·licosos i les dones pacífiques? Aquesta pregunta és difícil. Jo crec que la resposta és que sí (el feminisme ha estat gairebé sempre pacifista, i en el pacifisme hi ha una participació molt alta de dones), però com podria ser d’una altra manera, si ens eduquen a nosaltres en la por i a ells amb la idea que ser home consisteix a no tenirne?
Plantegem-ho ara d’una altra manera: quins inconvenients i quins avantatges tindria aplicar el principi d’igualtat en situacions de guerra?
Inconvenients: suposo que les dones s’arrisquen a patir assetjament sexual per part dels seus propis companys, en tots els exèrcits (una cosa que no hauria de silenciar-se, sinó denunciar-ho i combatre-ho obertament). Un altre efecte indesitjat: què passarà amb la natalitat si les dones joves són al front?...
Són de pes, tot i això, les conseqüències positives: empoderar les dones, permetre que es defensin a si mateixes –a més del seu país–, reforçar la seva legitimitat per participar en el poder (en les negociacions que hi ha hagut fins ara, han brillat per la seva absència) i, en una paraula, avançar cap a la igualtat. Aquest que suposadament és un dels grans principis que distingeixen Europa, i que és el contrari de la “complementarietat” consistent en el fet que unes creen i preserven la vida i els altres la destrueixen.
Però llavors, qui protegirà nenes i nens, gent gran i persones malaltes, qui podrà treure’ls del país?, em van preguntar el 17 de juny a Amsterdam Margot Dijkgraaf i Guido Snel, moderadors de la trobada (a la qual m’havien convidat l’Institut Cervantes d’Utrecht i l’ambaixada d’Espanya als Països Baixos). Crec, els vaig dir, que la qüestió es pot resoldre sense reafirmar els rols sexuals: permetent, per exemple, que una persona per família, sigui home o dona, assumeixi la tasca.
Davant una invasió, què s’ha de fer: defensar el propi país amb armes o preservar la pau no combatent? Aquesta és la veritable qüestió. Però sigui quina sigui la solució que hi donem –fins i tot si intentem combinar l’una i l’altra–, s’ha d’aplicar sense discriminar per sexe. ●
Davant una invasió, sigui quina sigui la solució per la qual s’opti, s’ha d’aplicar sense discriminar per sexe