La Vanguardia (Català-1ª edició)
Vigilants de museus de tot el món actuen al MNAC amb ‘Gardien party’
El Grec també presenta el teatre i la dansa de ‘Story, story, die’, d’Alan Lucien Øyen
“He visitat el MNAC, on gaudim de la bellesa de les obres, però no de la gent que hi treballa. Els guardes del museu sempre ens estan mirant”. Qui fa aquesta observació és el creador francès Mohamed el Khatib, que, amb Valérie Mréjen, du al museu de Montjuïc una colla de vigilants de diferents museus, dins del festival Grec amb Gardien party.
“Aquest projecte l’hem fet en grans museus i en museus més petits o més folklòrics –continua el director teatral–, i ens hem adonat que a tot arreu passa el mateix, des del MoMA fins al museu de Clermont-Ferrand: els vigilants s’avorreixen durant vuit hores, repeteixen constantment ‘no toqueu’, i la pregunta més freqüent que els fan és ‘on és el lavabo?’. Per a Gardien party, hem agafat gent de molts països i cadascú parla la seva llengua”.
A partir d’això, els directors fan que aquests vigilants, vinguts del Louvre, de Brooklyn, d’Estocolm..., actuïn en un museu, ara al MNAC, que també hi aporta un vigilant, amb les “cadires incòmodes” del seu lloc de feina. De fet, “el públic també seu cadires de vigilants, provinents d’uns quants museus del món, i ja veureu com en són, d’incòmodes”.
Story, story, die,
“Una de les preguntes que fem als vigilants és quins visitants són els pitjors. N’hi ha que diuen que els francesos, que són arrogants, o els russos, que entren al museu i es pensen que tot és seu”, rebla el director, que també els ha preguntat quina és la seva obra preferida i l’obra que més odien. “Un vigilant jubilat del Museu de Belles Arts de Nantes em va explicar que no li interessaven les obres de dia i que les va descobrir amb la llanterna, de nit”.
El Khatib parla de doble tensió en l’espectacle: “Doble, perquè als vigilants no els veuen o bé critiquen la seva feina. Hi ha una certa humiliació o menyspreu profund. En canvi, hi ha vigilants que consideren que és un veritable plaer i llibertat el fet de no ser vist”.
El director no acostuma a treballar amb actors professionals:
“Hi treballo poc. He treballat amb seguidors de futbol, amb fills de pares separats... El primer muntatge el vaig fer amb una dona de fer feines que quan treballava semblava que fes coreografies i la vaig posar amb una ballarina. Les classes populars estan poc presents en les sales”.
El Khatib també explica d’on neix el seu proper espectacle: “Una persona de 85 anys m’explicava les seves històries d’amor i em vaig sentir molest. Per què em vaig sentir malament? Era com pensar en els pares quan fan l’amor. La vida secreta de la gent gran serà sobre l’amor i la sexualitat quan tens més de 80 anys. Els testimonis m’han donat permís per fer el que vulgui, però no volen que els seus fills sàpiguen que encara fan l’amor”, conclou.
Aquests dies també es presenta a Barcelona, al Mercat de les Flors, l’espectacle d’Alan Lucien Øyen, Story, story, die. Barrejant teatre i dansa, el director i coreògraf noruec, que ha treballat amb l’NDT i Liv Ullmann, aplega ballarins freelance de tot el món i
“La pregunta que més els fan és ‘on és el lavabo?’”, declara El Khatib, codirector amb Valérie Mréjen
confessa que li agrada la barreja de les dues disciplines: “Hi ha coses que estan expressades millor en paraules i unes altres en moviments, depèn del que vulgui explicar. És una obra molt col·laborativa, que comença des del concepte de teatre qualitat, on la ficció es troba amb la realitat. He volgut crear històries sobre la nostra vida i sobre aquests extrems, a través de les xarxes socials, on expliquem la vida, revelem el que volem que sigui percebut. I per què ho fem? Al cap i a la fi, volem ser estimats, i això és molt humà. L’amor i la mentida estan interrelacionats, perquè en la por de perdre l’amor apareixen les mentides”, conclou. ●