A l’habitació de Kaspar Hauser

Èlia Llach recrea una doble cambra a la Virreina amb 700 dibuixos i un llac negre

Un dels enigmes més espantosos de l’abús contra la integritat humana és la història de Kaspar Hauser, l’adolescent malgirbat de 16 anys que el 1828, com si es tractés d’un gos abandonat, va aparèixer aparentment del nores en una plaça de la ciutat alemanya de Nuremberg. Portava parracs, amb prou feines podia caminar i només era capaç de pronunciar una frase: “Vull ser genet com el meu pare”. En Kaspar havia estat tancat en una fosca i minúscula masmorra des dels sis anys, sense interactuar amb ningú més enllà de la presència percebuda però mai vista del seu captor, que regularment li deixava pa i aigua i li va ensenyar nou paraules. Cinc anys més tard, aquell infeliç semisalvatge que la societat alemanya va acollir com si es tractés d’una atracció de fira – educant-lo i després abandonant-lo a la seva sort–, va ser apunyalat per una mà desconeguda als jardins del palau d’Ansbach.

L’artista Èlia Llach (Barcelona, 1976) va conèixer la història de Kaspar Hauser a partir del muntatge teatral de Peter Handke, en què el protagonista és sotmès al violent ensinistrament lingüístic dels apuntadors, que corregeixen contínuament la seva manera de parlar i de caminar fins a fer-lo desitjar ser com els altres. “Vaig pensar que aquesta història m’ajudaria a parlar dels meus dibuixos, que a diferència del que li passa al personatge de Handke no es corregeixen, sinó que es resisteixen buscant sempre la manera de no deixar-se atrapar en un lloc comú”. A la sala Miserachs de la Virreina Centre de la Imatge, Llach ha disposat més de set-cents originals, traços gestuals que no arriben a atrapar mai una imatge, amb què recrea una misteriosa habitació feblement

Escrit en l’aigua

il·luminada per una bombeta. Podria ser l’estança on va ser captiu Kaspar Hauser, però també l’habitació de Virginia Woolf, la de Marguerite Duras o la que en els seus 42 dies d’arrest domiciliari Xavier de Mestres va escriure el seu Viatge al voltant de la meva cambra. És l’espai en tot cas on crea un creador i des d’on, a través d’una finestra, s’accedeix visualment a una segona estança en què tornem a observar els seus dibuixos, de la mida de les parets del seu propi estudi, reflectits en una llacuna negra.

“És la millor instal·lació que s’ha fet mai en aquest espai”, assenyala el director de la Virreina, Valentín Roma, a propòsit de Escrit en l’aigua ( fins al 2 d’octubre), una proposta escenogràfica que l’artista ha ideat en complicitat amb el comissari Frederic Montornés per ser experimentada i per ser viscuda. “Com un llibre obert que relata un viatge sense sortir d’una habitació”, assenyala el comissari, per a qui els dibuixos de Llach són com “un gest infinit, inacabable, un intent, un diari d’una cosa que s’està fent...” i que aquí es rebel·len en silenci contra la veu de l’apuntador, que sona cada vuit minuts i s’encoratgen a l’aigua. ●

Ana J mén La instal·lació amaga una segona estança a què no es pot accedir