La Vanguardia (Català-1ª edició)
Improvisar un pacte de rendes
El respecte als escacs passa per no utilitzar els cavalls com a torres i els peons com a alfils. Al futbol se’l respecta no xutant els penals amb les mans. I al Parlament de Catalunya – no solament– complint amb el seu reglament. Vegem: “Article 25.4: En els casos en què l’acusació sigui per delictes vinculats a la corrupció, la Mesa del Parlament, una vegada sigui ferm l’acte d’obertura del judici oral i en tingui coneixement, ha d’acordar la suspensió de drets i deures dels parlamentaris de manera immediata”. Aquí s’hauria d’acabar l’afer Laura Borràs. Més encara quan és ella la que, com a presidenta de la Cambra, ha de fer complir les normes de funcionament de l’hemicicle. Per això el culo di ferro que vol posar en pràctica per mantenir-se a la presidència de la institució és, sense matisos, antidemocràtic; com ho és qualsevol actuació que busqui empara en la convicció que les normes i les regles ho són per a tothom menys per a un mateix perquè abandera ideals superiors. El reglament diu el que diu i mentre així sigui Roma locuta, causa finita. Qualsevol altra consideració, per elaborada que sembli, no atresora més valor que insistir que ha plogut al dormitori per dissimular el que de debò ha passat: que t’has fet pipí al llit. Tot i que el cert és que l’agenda de guerra i inflació en què ens hem instal·lat –amb els tambors del mal auguri pregonant ja la recessió futura– converteix en una cosa gairebé marginal segons quins afers.
Hi ha coses més serioses. Per exemple, si un ministre d’Economia anuncia revolts complicats per als pròxims trimestres doneu per fet que el país s’ha de preparar per travessar un desert amb les cantimplores més aviat justetes. Nadia Calviño va tocar la campana d’alarma dilluns, després de reunir-se amb el Consell Assessor d’Economia, un òrgan consultiu creat durant la pandèmia. Calviño, la mateixa que fa un sospir descartava una inflació de doble dígit, s’ha deixat anar de l’amarratge que la mantenia, fins i tot sent ministra, fidel al rigor de la tecnòcrata europea que havia estat tant temps. El millor exemple que la ministra ja actua principalment en clau política és la destitució del director nacional d’Estadística (INE), Juan Manuel Rodríguez Poo. No estàs d’acord que la previsió de creixement econòmic d’Espanya s’ajusti tan a la baixa? Vols controlar més de prop l’evolució oficial de la inflació? Compra’t un director de l’INE que sigui més del teu grat i que, sobretot, es presti amb més facilitat a seguir les teves indicacions.
Calviño avança ara de bon grat en companyia de la improvisació en afers que requereixen més preparació i lideratge. Ahir va ressuscitar la idea del pacte de rendes en una reunió formalment convocada per seguir amb els agents socials –patronal i sindicats– l’evolució dels fons europeus. Normal que els representants de treballadors i empresaris li retraguessin la imprevisió sobre un afer tan seriós com el binomi salaris-inflació. Sobretot quan la primera empresa del país –l’Administració– té deures seriosos per fer al respecte tocant a increments salarials per a funcionaris o les pensions reindexades a l’IPC.
Però el pitjor no és la improvisació, ni tan sols la inacció, si el que es pretén – més enllà de les paraules– és un veritable pacte de rendes que reparteixi equitativament els costos del monstre de la inflació i la més que probable frenada econòmica. El pitjor és que sembla que Pedro Sánchez ha decidit que el que li rendirà electoralment en el futur és as
Sembla que Sánchez ha decidit que el que li rendirà és assenyalar bons i dolents
senyalar bons –ell i els seus– i dolents– poders econòmics, periodístics i polítics que només pensen en els privilegiats (Indra no compta i tampoc el grup mediàtic que avança tan a gust al costat del Govern)–. Si es manté aquest discurs el pacte de rendes no podrà passar de quimera, encara que la muntanya acabi parint un ratolí batejat amb aquest nom. Perquè el pacte de rendes requereix actitud sacrificial del Govern central. I Sánchez més aviat sembla que vulgui treure’n rèdit.