Una fina línia

els Estats Units i Europa fan pinya contra qui pretén atacar-la en els seus principis més preuats: la resurrecció de l’OTAN es converteix així en símbol del renaixement d’Occident.

Diguem, encara que sigui de passada, que l’enorme progrés dels mitjans materials de combat no arriba a encobrir el fet que les seves finalitats són les de sempre: doblegar l’adversari, com es fa des de la nit dels temps. La nova política internacional, avui anomenada geopolítica, no és sinó l’art de sobreviure en un món regit per la llei del més fort. Només un exemple: la renúncia de Suïssa a una neutralitat defensada durant més de dos segles indica que ara ja no fan falta mediadors, perquè amb el mal no s’hi negocia, s’esclafa. No es pot amagar, d’altra banda, que la unitat aconseguida té un preu molt alt. Per a qui no té més informació que la publicada deu resultar evident que estem cada dia una mica més lluny de la pau. I en cas de produir-se un nou conflicte seria Europa, i no només Ucraïna, el camp de batalla. Un pot preguntar-se si per arribar aquí calia córrer tant.

Aquesta vegada, Europa ha demostrat del que és capaç quan es tracta de solidaritat. Però també ha posat de manifest que no pot, o no vol, defensar el que diu que són els seus interessos i les seves preferències. Per un europeu, la unitat que representa la cimera de l’OTAN està construïda sobre la sorra, perquè Europa no es pot resignar a veure Rússia com la seva eterna enemiga, ni pot desitjar-ne la ruïna. En les circumstàncies actuals és una mesura d’elemental prudència reforçar les fronteres dels països bàltics amb una força militar dissuasiva, però no s’hauria d’anar més enllà. Ara cal esperar pacientment que les circumstàncies canviïn: Rússia no serà sempre Putin, com Espanya no va ser sempre Franco.

Tenim a l’abast una pau negociada, encara que segurament temporal i imperfecta, que vindrà precedida d’un alto el foc. Les propostes abunden, els punts a negociar són coneguts. Per contribuir a fer que sigui possible ara, els europeus ens hem de negar a considerar el conflicte actual com un combat, gairebé definitiu (perquè falta la Xina), entre el bé i el mal. “La línia entre el bé i el mal no passa entre nacions, ni entre partits, ni entre classes socials. Passa per la meitat del cor de cada home”. Ho va escriure Aleksandr Soljenitsin, un rus que va continuar sent rus malgrat haver passat mitja vida al gulag de Stalin. ●

Rússia no serà sempre Putin, com Espanya no va ser sempre Franco