És un luxe mirar cap enrere?

Un dels passejos més memorables de la meva vida va ser per les platges de Normandia, fa uns quants anys, a la recerca de les ombres d’aquells joves nord-americans, canadencs i britànics que van caure per alliberar Europa del nazisme, igual com tants joves russos al front oriental.

Un altre passeig igualment memorable va ser, junt amb el meu pare i un dels meus cosins, per la terra natal del meu avi murcià, expulsat d’allà per la misèria i els señoritos. I tinc, finalment, un passeig més per consignar: el que vaig fer intentant trobar el rastre del meu altre avi pels carrers de l’Havana, on va fracassar la seva aventura per convertir-se en un ric americano dels que, en tornar a Catalunya, sufragaven escoles, places i orfeons. També tinc pendent un passeig per les platges d’Argelers, on els republicans exiliats el 1939 van ser reclosos per les autoritats franceses. Passejar és posar en marxa la memòria. Passejar per connectar amb el que va passar i amb el que –no sempre lliga una cosa amb l’altra– ens van explicar, amb els ecos d’una escena que s’ha esfumat. És una necessitat de tot ésser humà.

S’ha aprovat en comissió la nova llei de Memòria Democràtica, un compromís de l’Executiu espanyol per actualitzar i reformar el text que va entrar en vigor el 2007, durant l’etapa de Rodríguez Zapatero. Els populars van congelar i van esquivar totes les polítiques en aquest àmbit, desgraciadament. La nova llei compta amb un ampli suport parlamentari, del qual s’han desmarcat les tres formacions de dretes, cosa que era previsible. Entre els arguments d’aquells que s’oposen a les polítiques de memòria col·lectiva i als actes de justícia restaurativa sempre apareix una idea, tan errònia com perversa: el passat no interessa la gent, no podem perdre temps amb el que va esdevenir-se ahir quan els problemes del present són apressants. “Quin sentit té gastar diners públics per obrir les fosses de la Guerra Civil quan la inflació està castigant els ciutadans?” és un tipus de frase que se sent habitualment.

Això no és nou. Aquest discurs intenta deslegitimar qualsevol avenç legislatiu o iniciativa governamental que no encaixi amb la ideologia dels que qüestionen aquestes polítiques. Ara és la memòria, però pot ser qualsevol assumpte susceptible de ser comparat amb altres qüestions “que són urgents i que sí que interessen la gent”, per crear així un efecte de greuge i de suposat malbaratament. Hi ha doble vara de mesurar, esclar. Per exemple: ningú no qüestiona la promoció del gallec a Galícia, però la del català a

Catalunya sempre està sota sospita segons alguns partits com PP, Cs i Vox.

No és un luxe mirar cap enrere i abordar des de les administracions públiques, amb rigor i pluralisme, tot el que té a veure amb els traumes del passat recent i els seus efectes legals, econòmics, culturals i socials. Hi ha bones i males polítiques de memòria (s’hauria d’evitar sempre la simplificació i el reduccionisme ideològic), però l’Estat democràtic té un deure de memòria envers nosaltres, els ciutadans. Un deure que abraci la complexitat del passat recent i eviti el presentisme alhora que explica els fets sense desfigurar-los. És impossible establir una memòria col·lectiva homogènia ja que les memòries són plurals en tota societat, però és desitjable que la democràcia reivindiqui els seus fonaments quan es converteix en agent commemorador i rememorador. Tothom té dret a la seva memòria particular, però la pedagogia d’una memòria col·lectiva democràtica no pot fer-se sense marcar la ratlla que separa víctimes i victimaris, que estableix les responsabilitats d’uns i altres, sense diluir-les en un tot abstracte i genèric.

L’historiador Keith Jenkins ens recorda que “les persones senten literalment la necessitat d’arrelar el seu avui i el seu demà en el seu ahir” i afegeix que “en aquests passats es troben explicacions per a les vides presents i s’elaboren programes per al futur”. Conèixer el passat és essencial perquè, com explica aquest historiador britànic, “la història és la manera com les persones creen, en part, les seves identitats”.

Venim d’on venim. El franquisme va ser més sociològic que ideològic (això el fa diferent d’altres feixismes europeus) i això té conseqüències sobre la consistència del nostre sistema democràtic. Tant de bo aquesta nova llei de memòria ens permeti mirar cap enrere sense ira, però també sense trampes. ●

La pedagogia de la memòria col·lectiva no es pot fer sense marcar la ratlla que separa víctimes i victimaris

Tv3