A AtaAvaA

trenes. I amb tot ai xò també hi va cabre una v ersió co m Perdóname, del gru p pana meny La Factoría.

Va aparèixer la Ros alía en tota la seva esplendor, que és la que combina m adures a, control de l’obra i aud àcia, a més d’addictives melod ies, lle tres amb substància i ve u privilegiada. La que gaudia ta nt amb el perreo que va inclour e a la se va inicial Saoko com amb la ja icònica Con altura o amb La noche de anoche, això s í, sense els seus còmplices J Ba lvin i Bad Bunny presents. I la que esquinçava veu i guitarra a Dolerm e o, en fi, la que arribav a a l’àn ima cantant, acompan yada per piano i ba llarins, Saku ra.

Pròxima par ada, de molt recomanable ass istència: el Palau San t Jordi el 23 i 24 d’aquest mes de juliol. ■ presentar p k, seguidors, crítics analis es han parlat sobre ifere ts aspectes que envolte les ca çons. No només a esc la mus cal, sinó també audio isual, ue té un gran pes, co ja va assar amb

El mal quere . Ho fa saber la historiador de l’ar Clara González en un ff l de T itter que ha comentat amb a plitud a La

Vanguardia.

L’experta se centra n la portada d’aquest tercer d sc, molt criticada en l seu oment perquè Rosa ía s’hi ostra despullada. n algu s van veure vulgaritat Gonz lez hi veu art i aplaude x la fei a que hi ha darrere d’aq esta i atge que recorda tant El naix ment de Venus, de B tticelli. “Des del pr n ipi vai veure lar que el posa d’ella ra sem lant al de

Motomami

sobre el pro u del seu nou àlbum. i va pub car una fotografia e l’obra Ar òs amb pollastre, e Ba uiat, ue l’experta stà c vençu a que té relaci amb n els se s temes p incip ls, hicke teriyak .

Rosalí ja va viden iar a l mal q erer seu amor per l’art per c idar tots ls det lls. Són olte les al·lusi ns que a f r al se treball an erior,

als vi eoclips com a les po tades dels singles. R fer ncies “mo rec es a obres ’art reals i que estan relacio- ades e repres nten”, conclou l’e - perta. Lara Gómez Ruiz

La primera setmana de juliol és el moment de l’aparició estel·lar de l’escanyapolls, el el l’escarabat més gros d’Europa. Em fa una mica de pena perquè fins fa no gaires anys en podies trobar a prop del poble. Però cada vegada vivim en un entorn més urbanitzat, amb cotxes que no paren d’anar amunt i avall, amb els motors engegats en punt mort a totes hores, amb brigades municipals que no deixen res per verd, amb gats i gossos que campen per tot arreu i cada cop les cuques que queden viuen més allunyades de la gent.

L’any passat vaig tenir la llet de trobar una roureda vella, al costat d’una bassa amb aigua, en un lloc que no és gaire de pas i on no hi ha mai ningú. El meu fill Pau, que té moltíssima més paciència que no pas jo, s’hi ha fet un tip de veure i filmar escanyapolls mascles i femelles. Les femelles són una mica ovalades, semblen la pedra d’un fermall per cordar la túnica d’una verge pagana, mentre que els mascles tenen aquelles banyes historiades, amenaçadores i lluents, que en justifiquen el nom: entre banya i banya hi passaria, estirat, el coll d’un pollastre jove, mort de por. A diferència d’altres cuques que surten volant a la primera o que et planten cara ensenyantte els esperons, l’escanyapolls no és especialment buscabregues. Fa vida a les branques dels roures. Al vespre els mascles es barallen i un cau a terra. De vegades baixen a terra una femella i dos mascles o dues femelles i dos mascles i hi ha grans topades i exhibicions. És una cuca grossa i activa, i sovint, abans d’arribar-la a veure, saps que hi és per la remor de la fullaraca que remena amb les potes. S’alimenta de la saba que plora de les ferides dels arbres. I com que és un insecte amb bastanta carn, va molt buscat. De vegades trobes el cap i el pronot, llençat per terra, d’un escanyapolls mascle que ha estat el sopar d’un ocell.

Més tard el petit, que era molt espavilat, va aconseguir fer-s’ho amb la mestressa

Per això, l’any passat, quan vam veure una femella que tenia la closca abonyegada, vam pensar: mira, a aquesta li ha anat de poc. Aquest estiu, només començar la temporada, en vam trobar un grup de quatre, que vam estar observant. Un mascle gros, que feia ben bé deu centímetres, va escometre una femella; l’altre mascle, més petit, s’hi va tirar a sobre. Les dues cornamentes encaixen com un mecanisme. El mascle gros va aixecar el mascle petit i el va fer saltar amb una clau de catch. Però més tard el petit, que era molt espavilat, va aconseguir fer-s’ho amb la mestressa. S’hi va col·locar al damunt i la va immobilitzar amb les pinces. Ara pla! La femella de l’any passat no estava abonyegada dels cops de bec d’un ocell: acabava de tenir relacions amb un pinxo.

Impressiona saber que, a partir d’aquest moment que hem tingut la xamba de contemplar, caldran quatre o cinc anys perquè els escanyapollets facin el cicle de larva i pupa i arribin a ser adults d’aquesta discoteca màgica que és la roureda de can Torrent.