La Vanguardia (Català-1ª edició)
“Els avis també necessiten una miqueta de sexe”
Rafael Reig (Cangas de Onís, 1963) arriba del poble, Cercedilla, en un autobús de línia, amb un barret de palla i recolzat en un bastó d’avellaner. Va tancar fa tres mesos la llibreria que hi regentava i ara visita Madrid, on va viure molt temps, per promocionar la seva nova novel·la, El río de cenizas ( Tusquets), en què narra el dia a dia d’un adinerat vell que, després de patir un ictus, es trasllada a una residència de la serra madrilenya mentre la pandèmia s’estén pel món.
D’on va sortir aquesta idea?
Volia escriure una novel·la sobre el final de la vida. Li vaig deixar el primer esborrany a un amic zelador en un hospital, i es va emprenyar molt.
Per què?
Per com parlava del personal sanitari. “Pedrito, home, us hem d’aplaudir més temps?’”. No poden riure-se’n, els sanitaris, de la gestió de la pandèmia? Al final vaig posar-hi un virus diferent, virus no es queda només als mobles. Estava prohibit passejar els nens durant el confinament, però en canvi podies passejar els gossos. És que mira que és gros...
Això que els avis consumeixin prostitució...
N’he fet recerca. Tinc un amic de 82 anys amb qui passejo, i la filla de la meva dona treballava en una residència. A les escenes de sexe em quedo curt. Hi ha avis que surten al passadís amb la cigala a l’ai
Llibertat “Quan un es fa gran diu el que li surt dels pebrots, als 80 anys d’on et faran fora?”
La mort “Ara te’n culpen: és que bevia molt, no feia esport... Però jo no veig que ningú se’n salvi”
re tot cridant. Fins i tot a mi, que soc un bèstia, em semblava massa. S’hi munten festes...
Però consumeixen sexe de pagament?
Quin sexe consumiràs en una residència als 80 anys si no és el de pagament? Si tens diners i et fan una palla, per què no? El contrari és negar la realitat: els avis necessiten sexe, una miqueta, no gaire, però alguna cosa sí.
El títol, fluvial i metafòric. Al·ludeix a La mort a Venècia, el protagonista del qual es diu Von Aschenbach, que significa ‘rierol de cendres’. Jo soc quevedià: serem cendra però tindrà sentit.
Al·ludeix al “do de l’embriaguesa”, molt mal vist en general.
Aquesta part sí que és una mica autobiogràfica. El primer llibre del poeta Claudio Rodríguez es deia així, Don de la ebriedad. Tal com deia Savater, “m’he passat mitja vida borratxo, i no ha estat la pitjor meitat”. A mi em dona energia, però cadascú ha de trobar la seva droga o medicina, alguns s’estimen més passejar pel camp tres hores, jo els he vist.
Com es veu d’aquí a 20 anys?
Molt alliberat de tot. No tinc una salut envejable, però per a vint anys més m’arriba el combustible. Escriuré dues o tres novel·les més. He fet tot el possible per caure mort al carrer. La meva vida ha estat molt desordenada... i encara ho és.
No tant.
Que no? No tolero que digui això. Que porto ja tres whiskies, i és migdia. ■