La Vanguardia (Català-1ª edició)
Roglic s’empassa molta pols
El ciclisme és un esport canviant. Un dia ets a dalt, a dalt de tot, somrient i destapant xampany, i l’endemà tot se’n pot anar en orris, la cursa va en contra teu i estàs a un pèl de perdre totes les opcions de guanyar i de podi. El ciclisme és un esport de contrastos i d’una varietat brusca. Un dia corres a Dinamarca i dos després ets a França. Es passa de veure el mar a tocar la neu. Es roda per carreteres habitualment però de sobte apareix la sorra, la pols, les pedres, els sots i els clots dels camins de miners del nord de França. Són aquells girs de guió els que ho fan tan imprevisible. Tret que siguis Tadej Pogacar. L’eslovè s’ha proposat de dominar el Tour i el ciclisme de cap a peus. El doble campió va estar a punt de clavar un cop mestre a la cursa a Arenberg, pàtria de les llambordes.
La imatge del Jumbo la vigília, a la Pujada de Cap Blanc, organitzat, empenyent els seus líders, Roglic i Vingegaard, marcant el ritme, es va tornar a veure ahir. Però aquesta vegada no era per guanyar l’etapa i trencar el pilot sinó tot el contrari. Perseguia i perseguia al darrere. Intentava minimitzar danys. Corrien com bojos per evitar el desastre.
Tot el poder de l’equip neerlandès al port de quarta categoria per preparar l’atac de Van Aert va quedar minimitzat en 24 hores. La superesquadra es va veure dividida en dos grups. Tres d’una banda. Quatre de l’altra. Cap davant. Tots, a la contra, patint per mantenir-se vius.
Al Jumbo li va passar tot allò que cal evitar al pavé. Caigudes, punxades, avaries, nervis, canvis de bicicletes constants i fins i tot falta de col·laboració d’altres equips. Aquesta és la part dolenta. Tot els va sortir al revés mentre, vestit de blanc, Pogacar semblava un corser elegant, superant tots els obstacles, sortint indemne de l’infern.
La bona notícia per als neerlandesos és que, dins de tot aquell caos, van poder controlar a mitges la situació. A mitges perquè arribaven al Tour amb dues cartes i un dels seus líders, Vingegaard, el segon del 2021, només va cedir 13 segons. A mitges perquè l’altre cap de files, Roglic, el segon del 2020, el guanyador de les tres últimes Vueltas, va perdre més de dos minuts. I hauria pogut ser pitjor.
Només la qualitat dels seus gregaris, de Wout van Aert en particular i de tots en general, va evitar una desfeta. Van Aert és el líder, però el mallot groc va treballar de valent per acostar al màxim Vingegaard. Sort en van tenir ell i tots els favorits de poder comptar amb l’ajuda inestimable del belga.
El danès va punxar abans d’en
Pogacar, a` ! <=^_ # $
!
! %& ! "
K # Z !
! ' ^]
! x=&Z ; * #
+ @ < &
+ <=^_ [ ^ {
|
} \ #& Z Z |
" # ! # * ?&
ocultava que estava “molt, molt content”, pel balanç i per no haver caigut.
Mentre tots semblaven alienats, suats i bruts, Pogacar vivia aliè a aquell patiment. Anava tan còmode, levitant, flotant sobre les pedres, que fins i tot es va permetre el luxe de marxar amb Stuyven i donar relleus al gegant del Trek. Pogacar, suposat escalador, va somiar enxampar els escapats, lluitar per la victòria d’etapa –va ser per a Clarke (Israel)– o sortir de groc del pavé d’Arenberg –se’l va quedar Van Aert–. Al final no va poder ser res de tot això i, malgrat tot, en va sortir reforçadíssim. “Tenia por de tot el que no m’ha passat després. Era qüestió de supervivència. He pogut guanyar temps, però al final no ha estat gaire guany”, confessava.
La desgràcia de Roglic va ser que va caure quan Van Aert ja ajudava el seu altre company i mig pilot. L’eslovè es va fer mal a l’espatlla i amb ell es van quedar Benoot i Van Hooydonck per portar-lo fins a meta. Entre el dolor i que no tenien les mateixes cames, la diferència se’n va anar als dos minuts, una distància que no el descarta però l’obligarà a canviar el seu estil. Va ser el gran damnificat, però pitjor els va anar als australians O’Connor (Ag2r), a qui li va caure un minut més, i Jack Haig (Bahrain), que va abandonar.