La Vanguardia (Català-1ª edició)
Boris Johnson, un ‘pijo’ d’Oxford
Prototip de l’elit britànica més exclusiva, va saber aprofitar l’oportunitat que li va brindar el Brexit
Boris Johnson concentra al currículum acadèmic els mínims que s’exigeixen a l’elit britànica, el pas per Eton i Oxford. Nascut el 1964 a Nova York, va heretar del seu pare un esperit ferotgement competitiu que li va permetre esquivar tota classe d’inconvenients i escalar a la presidència de l’Oxford Union, escola de formació de la classe dirigent britànica i camp d’entrenament per a la retòrica política.
El 1987, i gràcies a les connexions de la seva família, aconsegueix una beca al Times. Però ni la seva verborrea hàbil i barroca ni la seva habilitat per a la socialització de la vella escola –va ser membre del Bullingdon Club a Oxford, un club de bevedors i elegants gamberros– van impressionar els seus caps.
Va tenir més sort al Daily Tele
graph. El 1989 va ser nomenat corresponsal a Brussel·les. Allà és on es modela la seva reputació. Les seves columnes són excèntriques i desmesurades. Però són del grat dels lectors del Te
legraph, sobretot a l’hora de descriure la burocràcia comunitària com un univers sinistre i les seves iniciatives com a ridícules.
Set anys després torna a Londres. Ja és el més popular dels corresponsals britànics a Brussel·les. No per la profunditat de les anàlisis, sinó per un to que ja
supera el de comentarista i que, si la corresponsalia hagués durat més, hauria afectat el seu prestigi. El 1994 Boris Johnson és un columnista polític i un projecte personal. S’agrada a si mateix, agrada a les dones i se sap moure entre els cenacles de la política i el periodisme conservador, on es converteix en l’editor del setmanal The Spectator, dels mateixos propietaris que el
Telegraph.
Sense abandonar la revista, es
convertirà el 1999 en diputat to
ry per Henley, una circumscripció còmoda per als conservadors. Comença a freqüentar un jove polític amb les seves mateixes acreditacions d’Eton i Oxford, David Cameron. Però aquells orígens no li serviran per entrar al govern.
Ofès, Johnson sospesa canviar de rumb, però a l’últim moment el nou primer ministre el salva de la crema i li ofereix un càrrec inesperat, l’alcaldia de
Londres. És l’any 2008, just els mesos en què esclata la crisi financera. El seu pas per la capital britànica no millora el seu perfil gestor. El polític ros es fa popular per les seves sortides de to, no pas per la seva gestió. El salven els Jocs Olímpics del 2012. En aquell període rumia la seva revenja contra Cameron. Quan aquest últim convoca el referèndum del Brexit, es converteix en el defensor més clar del leave. És l’any 2016. En el seu discurs hi ha tots els arguments i les mitges veritats que l’ala radical dels euroescèptics britànics han anat teixint els últims anys. Cameron dimiteix pel resultat de la votació, però, davant la sorpresa del nombre creixent de seguidors que té Johnson, qui el succeeix és Theresa May.
Els tres anys següents serviran per afermar el seu ascens final al poder. May no l’aparta, sinó que el converteix en el seu secretari per a Afers Exteriors. Aleshores Johnson ja és un home resistent, gens convencional, competitiu i poc respectuós amb les promeses que fa als que el voten. Però també era un home que se sabia sortir amb la seva. Fins ahir.
La personalitat pública de Boris Johnson es forja com a corresponsal del ‘Daily Telegraph’ a Brussel·les