La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’arriscat gir de Sánchez
El més probable és que Pedro Sánchez ha deixat de confiar en el Partit Socialista com a força política per mantenir-se en el poder. És a dir, per continuar a la Moncloa encara que es compleixin les enquestes que donen per guanyador al Partit Popular de Núñez Feijóo. Altrament, no s’entenen bé algunes de les seves últimes accions. Per exemple: per què passa del llenguatge liberal de la cimera de l’OTAN al llenguatge podemita de les declaracions periodístiques següents; per què està disposat a pagar el preu d’erosió que suposa pactar amb EH Bildu ni més ni menys que la llei de Memòria Democràtica sabent, com sap, que divideix la societat espanyola; o per què encoratja una de les seves vicepresidentes del Govern a crear un espai electoral que necessàriament competirà amb ell a les urnes, sabent també que té una alta valoració demoscòpica, un notable atractiu mediàtic i molta legitimitat per arrabassar-li la bandera social.
Tot això només ho fa un polític professional l’anàlisi de la realitat del qual li diu una mica això: amb les dades d’avui, l’única possibilitat que l’esquerra continuï governant Espanya és que els escons de totes les seves sigles sumin més que les del bloc conservador. El Partit Socialista és el principal actiu, però en claríssim descens, que pot ser catastròfic en les eleccions municipals i autonòmiques. Urgeix recompondre les relacions amb l’independentisme català, sobretot amb Esquerra, perquè és l’únic partit que no donarà mai suport a Feijóo. Fa falta enfortir Bildu, perquè el PNB sí que pot votar Feijóo en la investidura. Convé fer servir el llenguatge de Pablo Iglesias perquè els indignats no es passin en bloc a l’extrema dreta. I fa falta que l’esquerra sindicalista que no confia en el PSOE tingui una Yolanda Díaz que, com indica el nom del seu projecte, sumi actius a un renascut Frankenstein.
Com que tot això va passar en el breu termini d’una setmana, si no és la nova estratègia de la Moncloa se li assembla moltíssim. Naturalment, té riscos. El principal és la crisi econòmica, sobretot si és “profundíssima”, com diu Feijóo. Un país en recessió, empobrit per una inflació el final de la qual no veu pròxim ni Nadia Calviño, buscarà més gestors que no pas ideologies, i això no afavoreix cap dels actuals aliats de Sánchez. El segon és la imatge d’alguns aliats, singularment de Bildu: un emblanquiment d’aquest partit li dona vots a Euskadi i Navarra, però provoca rebutjos, i rebutjos aïrats, a la resta d’Espanya, i qui pagarà els desperfectes, ja els està pagant, és Pedro Sánchez. Hi ha molta població en aquest país que no està disposada que Bildu reescrigui el relat de la transició, com va prometre la seva diputada Mertxe Aizpurúa. I el tercer és que Pedro Sánchez no és creïble quan desplega teories conspiradores sobre els poderosos malignes que el volen fer caure.
Així estan o així semblen estar les coses als pisos alts de la política nacional. Als baixos s’hi sent molt la paraula por de la tardor, però la norma la va resumir el líder de l’UGT, Pepe Álvarez: “Ens ho passarem bé a l’estiu, que és nostre”.