Boris Johnson, ‘game over’

Pedro Madueño Ramon Aymerich (Internacional), Silvia Angulo (Política), Marga Soler (Opinió), Susana Quadrado (Societat), Ramon Suñé (Viure), David Dusster (Magazine i Gent), Sílvia Colomé (Cultura), Sergio Vila-Sanjuán (Cultura|s), Joan Josep Pallàs (Esports), Elisenda Vallejo (Economia), Celeste López (Redacció Madrid), Mariángel Alcázar (Casa Reial), Ignacio Orovio (A Fons), Fèlix Badia (Fidelització), Núria García Arenas (Disseny),

Mariano Fernández (CDO, Estratègia Digital), Pau F. Rodríguez (Xarxes Socials i CMO), Álvaro Mazariegos (SEO), Jordi Canyissà (Operacions) i Salvador Enguix (València) Joel Albarrán Lluís Foix i Josep Maria Sòria

Escrivíem ahir en aquest mateix espai editorial que Boris Johnson tenia les hores comptades. L’enorme pressió del seu propi partit i la rebel·lió interna de gran part del seu Govern es van fer finalment tan insuportables que, ahir al migdia, el primer ministre britànic compareixia davant del número 10 de Downing Street per anunciar la seva renúncia com a premier i com a líder tory. “En política ningú és indispensable”, va afirmar.

Johnson llença la tovallola, després d’haver-se resistit fins al deliri a dimitir, perquè era una evidència palmària que ja no comptava amb el suport del seu propi partit i perquè la cascada de dimissions de membres del seu Gabinet –més de cinquanta entre ministres, secretaris d’Estat i directors generals– li feia impossible afrontar la gestió diària del

Govern. Boris Johnson havia perdut tota autoritat política i moral entre les files conservadores i entre els seus ministres. I finalment ha hagut de cedir perquè en aquestes condicions resulta impossible governar.

La pressió ha acabat tombant Johnson, però el que en el fons ha cavat la seva tomba política ha estat el seu desinterès per la veritat. Durant els gairebé tres anys de mandat –el quart premier que menys temps ha estat en el càrrec–, la seva gestió ha estat marcada per les contínues mentides, el seu cinisme, la seva creença d’estar per sobre de les normes i els seus canvis d’opinió, fruit d’una ideologia fluctuant. Els últims mesos, la seva solitud política ha estat cada vegada més gran malgrat el suport de diputats i càrrecs ministerials que li devien el càrrec. Escàndols com els del partygate, i d’altres d’índole sexual que afectaven funcionaris nomenats per ell, han evidenciat quina és la concepció de la política de Boris Johnson: mentir, després canviar el discurs i finalment demanar perdó cínicament sense assumir responsabilitats polítiques.

Però Johnson se’n vol anar donant guerra. Ahir es va vantar del seu mandat, que va dir que està ple d’èxits, i va criticar la voracitat del partit tory, que reclama un nou líder. La setmana que ve el comitè executiu del partit fixarà el calendari i els mecanismes per elegir-ne el successor, però, mentrestant, el premier vol continuar en el càrrec. Ahir va nomenar un nou Govern interí, però caldrà veure si és capaç de cobrir la cinquantena de vacants per a la gestió governamental diària i si pot presentar iniciatives legislatives tenint en contra la meitat dels seus diputats. Juga a favor seu que d’aquí a dues setmanes comencen les vacances parlamentàries. Johnson pretén seguir fins a la tardor, però molts dels seus, entre ells l’ex primer ministre John Major, volen que plegui ara.

La seva renúncia obre la guerra de la successió. Alguns dels ministres que ha tingut –Liz Truss, Rishi Sunak, Ben Wallace, Nadhim Zahawi, Jeremy Hunt– són entre els aspirants al càrrec i fa mesos que es postulen, uns de manera més discreta que d’altres. Però la llista encara està molt oberta en aquests moments crucials per al futur del Partit Conservador després de dotze anys al poder. Del futur primer ministre s’espera que repudiï la política basada en les mentides, sigui fiable i aposti per una política creïble, sense histrionismes ni cinisme, que afronti la crisi econòmica que provoca la inflació, que encari el contenciós amb Escòcia, que centri la línia política del partit i que millori les relacions amb la UE pel Brexit. Tot dependrà de si l’elegit és un euroescèptic declarat o un conservador moderat.

El Partit Conservador ha demostrat, al llarg de la seva història, que no té pietat per devorar els seus propis líders si estan febles. Johnson no fa més que seguir els passos de la seva predecessora, Theresa May. Tots dos van superar una moció de censura interna per després ser descavalcats del poder. Veurem quant triguen ara els tories a elegir un nou líder i primer ministre en uns moments decisius per al país. ●

El premier dimiteix, però s’aferra al càrrec fins que els ‘tories’ n’elegeixin el successor