Tribulacions d’un europeista

En sintonia amb l’escriptor francolibanès Amin Maalouf, sempre he cregut en les identitats enriquidores. En aquest sentit, em sento identificat, entre d’altres, amb les identitats mediterrània, europeista i atlàntica. Introdueixo aquesta succinta consideració per evitar que es malinterpretin algunes de les meves reflexions. Arran de la injustificable invasió d’Ucraïna per Putin i la reinstauració geopolítica de blocs, corren temps en què el discurs únic recupera el maniqueisme del bé i del mal, sense cap espai per als matisos.

Considero un èxit inapel·lable la recent cimera de l’OTAN. M’alegro que Biden i els seus socis hagin sabut dotar-la de vida renovada, després de la “mort cerebral” que Macron va diagnosticar en temps de Trump. I sembla indiscutible que Espanya ha aconseguit projectar una inestimable imatge de bracet del Govern de Sánchez (que Feijóo ha tingut la intel·ligència política de reconèixer i agrair). Tot plegat enorgulleix la meva identitat atlàntica, però no impedeix algunes tribulacions en les meves altres identitats, en especial l’europeista.

Vaig valorar molt positivament la resposta de la Unió Europea a l’alteració de l’ordre internacional que Putin va provocar. L’autòcrata rus va generar a la UE un consens en política exterior i de seguretat que havíem estat incapaços d’aconseguir en dècades. Tot semblava indicar que els fets avalaven la predicció de Jean Monnet quan afirmava que “Europa es forjarà en les crisis i serà la suma de les solucions adoptades per afrontar aquestes crisis”. L’adopció dels fons Next Generation després de la pandèmia donava suport a aquest pronòstic. La UE estava en disposició de fer un pas de gegant en la seva construcció inacabada. Tot i això, la nova estratègia de l’OTAN redueix significativament aquestes expectatives.

L’autonomia estratègica de la UE reivindicada per les principals institucions queda malmesa després de la cimera de Madrid. Queden enrere les seves pretensions de mantenir una agenda pròpia en l’ordre mundial sorgit després de la pandèmia, per no ser instrumentalitzada per Pequín o per Washington. El contingut de l’estratègia de l’OTAN acordada la setmana passada té poc a veure amb la voluntat europea de situar-se al marge del xoc entre els EUA i la Xina. Unes preocupacions a les quals he d’afegir la que em provoca el predomini de les tesis, en matèria de seguretat, del bloc dels menys europeistes (polonesos, bàltics i escandinaus de bracet amb els EUA i els britànics).

A aquesta manifesta debilitat del projecte europeu cal sumar-hi una altra inquietud que ha merescut menys atenció. La visita a Kíiv dels líders d’Alemanya, França i Itàlia mostra la insensibilitat dels principals estats membres cap a les institucions de la Unió. Posa en relleu que l’Europa dels estats –l’Europa intergovernamental– continua imposant-se a l’Europa comunitària. O no hauria estat lògic que per traslladar als ucraïnesos un missatge d’unitat europea, els presidents de les institucions de la Unió (Comissió, Consell i Parlament) haguessin format part de la delegació? O, almenys, algun d’ells?

I acabo amb una inquietud que sorgeix de la meva identitat mediterrània. Després de la caiguda del mur de Berlín, la UE va prioritzar l’atenció als veïns de l’Est, per sobre dels del Sud. Aquells veïns avui ja són membres de la UE. I, tanmateix, es continua prioritzant els nous veïns orientals de l’Est de la Unió i no els del Sud. I el Mediterrani continua sent un mar oblidat! ●

L’autonomia estratègica de la UE queda malmesa després de la cimera de Madrid