Acomiadat per WhatsApp

Acaben de despatxar el meu veí. Després de dotze llargs anys a la mateixa empresa, ha deixat de ser necessari. I se l’han carregat. El seu lloc, avui, un divendres després, l’ocupa un altre. Tot continua (gairebé) igual, i els que van conviure amb ell 1.936 hores laborables o no se n’han assabentat o no han volgut fer-ho. No fos cas que els passi el mateix. Quin fàstic!

“En realitat m’han fet un favor”, em tranquil·litza a les portes de l’ascensor que jubilarem al setembre, obligats per una nova normativa que no sé qui s’ha tret de la màniga. “No passa res”, em diu el veí. Però sí que passa. Esclar que passa! Haurà de canviar d’oficina (o, qui ho sap, d’ofici), rutines i horaris i pair, a més, aquest acomiadament per força. Ningú no el va anar a veure al seu despatx. Tampoc el van trucar ni li van enviar cap carta.

El van acomiadar per WhatsApp. Amb dues frases de res. Diu que era un missatge

Pitjor encara? Que et premiïn 27 anys laborables amb una bossa de xiclets

curt i lleig. Imagino que devia ser alguna cosa com ara “no cal que vinguis dilluns. Hem extingit el teu contracte”. Quin fàstic!

Hi has d’anar, li dic, tornarhi ara mateix i defensar el que és teu. Si no ho fas, si no hi vas, no veuràs ni un duro, perdó, ni un euro, li crido (i creuo els dits perquè tingui un pla B ara que estem de derrames). Però està encaparrat en el no. I raona que no vol que li passi com a aquell que després de 27 anys al mateix McDonalds va ser premiat amb una hamburguesa de 15 dòlars. En realitat el van complimentar amb dolços, dues entrades per al cine i un boli publicitari. Però no el corregeixo. Hi estem d’acord. Tots som jubilables i prescindibles. Quin fàstic!

Labonanotícia,afegeixiaraté raó, és que la filla del cuiner ofès ha aconseguit 158.000 dòlars en donacions després d’explicarho tot a les xarxes. Que gran!

No tindrà una jubilació d’or, però 158.000 dòlars duren més que uns xiclets. Nosaltres, amb aquests diners, podríem renovar l’ascensor cada temporada. Durant dotze llargs anys. ●