Conseqüències del Brexit

El Brexit s’ha emportat tres primers ministres britànics en sis anys. Boris Johnson no pot dir el que el seu mentor, Winston Churchill, va comentar al perdre el poder després de guanyar la guerra, que “la ingratitud és un deure dels grans pobles”. A Johnson l’han fet fora les seves extravagàncies, els errors i les mentides. Ha mentit al Parlament, al Tribunal Suprem, als nord-irlandesos, va ser acomiadat com a corresponsal de

The Times per mentir i van ser mentides els principals arguments que es van manejar per guanyar el Brexit. És un primer ministre interí fins que el seu partit elegeixi el successor. El procés és complex, fratricida i pot ser ràpid si perjudica molt els

tories.

David Cameron es va precipitar al convocar una consulta que pensava guanyar, i Theresa May es va estavellar en implementar els seus resultats en un país dividit per Europa.

La novetat de la dramàtica caiguda de Boris Johnson és que ha estat

Johnson ha caigut per la seva frivolitat i per haver mentit al Parlament i al país

l’allau de dimissions del seu Govern la que ha precipitat la seva decisió. Es dona el cas que dos ministres nomenats un dia abans li demanaven que se n’anés l’endemà.

Boris Johnson va tenir un resultat espectacular en les eleccions del desembre del 2019. Catorze milions de vots i una majoria absoluta de més de 80 escons. L’ha dilapidat amb la frivolitat d’un funambulista. La caiguda d’un pallasso, titula la portada de The Economist amb un Johnson baixant en paracaigudes envoltat de banderes britàniques. Un populista intel·ligent, però populista al cap i a la fi.

El Partit Conservador ha posat en marxa la maquinària de successió per convocar eleccions ben aviat. La Gran Bretanya té els reptes que sacsegen tot Europa, com la crisi energètica, la guerra a Ucraïna, la inflació i les tensions socials.

Però sigui quina sigui la sortida d’aquest moment crític, la Gran Bretanya ha de pensar què vol ser en aquesta era globalitzada. Adlai Stevenson, excandidat a la presidència dels Estats Units, va dir a l’ONU que “Anglaterra havia perdut un imperi i no havia trobat el seu lloc al món”. Escòcia demana un nou referèndum, i els irlandesos del nord tenen la temptació d’unir-se a la República d’Irlanda. En tots dos casos, Europa és el teló de fons o la coartada. ●