El monstre

Que continuï sense dir on és la Marta, quan és l’únic que sap on és. Haver de continuar aguantant que continuï causant aquest dolor a aquesta dona i a la resta de les famílies de les altres noies. Però, en quina mena de societat vivim?”, preguntava un indignat Mariano Navarro, portaveu de la família de Marta Calvo, davant els mitjans després de la declaració del presumpte assassí de la jove, Jorge Ignacio Palma. Marisol Burón, la mare de la Marta, guardava silenci al seu costat i s’eixugava les llàgrimes. “Només volia passar una bona estona”, va deixar anar el colombià sobre la nit dels fets.

Durant les gairebé tres hores d’interrogatori, Palma, que tenia dret de mentir, tot i que també d’acollir-se al seu dret de no declarar, va optar per explicar la seva versió dels fets, molt diferent del que sustenten les proves, els informes policials i forenses i el testimoni de les víctimes.

El narcotraficant es va ensorrar i va plorar com a part de l’estratègia de la seva defensa, malgrat el seu aplom inicial amanit amb actituds irades, recriminatòries i fanfarrones. Perquè el que es va veure al judici va ser un teatre en mans d’un assassí en sèrie i d’un sàdic que s’ho passa bé amb l’agonia aliena.

Si la seva fantasia més gran és mantenir el domini i el control sobre les víctimes per sobre de l’interès sexual, tal com apunta el seu perfil criminològic, el que les seves declaracions van confirmar és la seva falta d’empatia i consideració cap als familiars presents. Només li va preocupar que el veiéssim com un “monstre” quan va dir: “M’han intentat deshumanitzar”.

El seu egoisme i falta d’escrúpols va posar el focus en les supervivents quan les va qualificar de fantasioses i malicioses i puntualitzava que ell estima i respecta les dones. Reconec que sentir allò em va regirar l’estómac. Calia furgar a la ferida?

Sembla que la història es repeteix, igual com ja va passar en el judici de Marta del Castillo: un assassí oculta el cadàver de la víctima, omet on el va llançar i el seu silenci trenca el dolor d’uns pares que no podran superar mai la seva pèrdua pel fet de no tenir ni tan sols una tomba on anar a plorar.

No és just, esclar que no. Per això no podem permetre de cap manera que aquests individus s’aprofitin dels entrellats de la llei. Com? Canviant-la, sortint al carrer i deixant-nos-hi la veu fins a aconseguir que, si hi ha més víctimes, les famílies en puguin recuperar el cos i vetllar-lo com es mereix. Els ho devem. ●