Sonny d’‘El Padrí’

Ha mort James Caan, un dels grans actors del Hollywood dels anys setanta, vuitanta i noranta, a qui es recorda per la seva interpretació de Sonny Corleone, el fill gran de Vito Corleone a El Padrí ( Francis Ford Coppola, 1972). Però la carrera de Caan va anar molt més enllà d’aquest personatge inoblidable. L’actor va intervenir en més de 60 pel·lícules i va ser candidat als Oscars, als Emmys i als Globus d’Or.

L’entorn de l’actor va anunciar ahir el seu òbit a través de Twitter: “Amb gran tristesa, us informem que James Caan va morir la tarda del 6 de juliol”.

Format a l’escola de Nova York, Caan va començar la seva carrera amb petits papers en sèries de televisió i va participar en algun llargmetratge a finals dels seixanta. Però Coppola va ser el seu veritable descobridor. Li va donar el paper de l’esportista que pateix un cert retard després d’un accident a Llueve sobre mi corazón (1969), un film en què també treballava Robert Duvall. El 1972, Coppola va comptar amb els dos actors per a El Padrí.

Caan era Sonny Corleone, l’iracund fill gran d’en Vito, destinat a heretar el seu imperi mafiós, i Duvall es va quedar amb el paper de Tom Hagen, el fill adoptiu que movia els fils legals de la moguda. En Sonny era faldiller i violent, tant que no va saber quedar-se a casa durant la guerra de les famílies. Va sortir per defensar la seva germana Connie (Talia Shire) del seu també agressiu cunyat, i els seus enemics el van cosir a trets al peatge. El personatge era un caramel per a qualsevol actor i Caan va aconseguir una nominació a l’Oscar que li va consolidar la incipient carrera.

Al llarg dels setanta va protagonitzar títols com Permiso para amar hasta medianoche (Mark Rydell, 1973), en què era un mariner enamorat d’una prostituta; la futurista Rollerball (Norman Jewison, 1975) o el musical Funny Lady (Herbert Ross, 1975), en què compartia cartell amb Barbra Streisand. Després es va iniciar en la comèdia juntament amb Elliott Gould, Michael Caine i Diane Keaton a Harry y Walter van a Nueva York (Mark Rydell, 1976), la història d’un esbojarrat intent de robatori.

A Caan li plovien els bons papers i es va afegir al repartiment d’una pel·lícula coral sobre la Segona Guerra Mundial que va tenir èxit en taquilla, Un puente lejano (Richard Attenborough, 1977), comptava també en el seu extens elenc amb Michael Caine, Sean Connery, Edward Fox, Elliott Gould, Gene Hackman, Anthony Hopkins, Ryan O’Neal, Laurence Olivier i Robert Redford. A mitjans dels vuitanta, l’actor va patir una depressió i es va retirar temporalment de la pantalla gran, però va tornar amb energia renovada a finals de la dècada i va arrencar els noranta amb un èxit: Misery ( Rob Reiner, 1990), adaptació d’una novel·la de Stephen King, en què Caan era un escriptor famós que en veia de tots colors per culpa d’una infermera psicòpata a qui donava vida Kathy Bates.

Va tornar a la comèdia amb un personatge que tenia la seva gràcia, ja que parodiava el que el va portar a la fama. A Mickey ojos azules ( Kelly Makin, 1999), Hugh Grant es compromet amb una noia seriosa i adorable (Jeanne Tripplehorn), el pare de la qual, Caan, resulta ser un mafiós que posa el seu futur gendre en una situació molesta rere l’altra.

Amb l’arribada del nou segle, l’actor va participar en pel·lícules de diversos estils com Dogville (Lars von Trier, 2003), Superagente 86 (Peter Segal, 2008) o les diverses entregues de Lluvia de albóndigas. També va actuar per a diverses sèries de televisió com Las Vegas. Caan, que va estar casat quatre cops i tenia cinc fills, va morir dimecres als 82 anys. ●

Va participar en més de 60 pel·lícules i va ser nominat als Oscars, els Emmys i els Globus d’Or

Rolf Konow / Getty