Una immensitat oberta al mar

Pascal Comelade i Enric Casasses al festival Poesia i + a Caldes d’Estrac

Quin és el secret de la feliç conjunció entre Pascal Comelade i Enric Casasses? Potser aquest elevar-se sense deixar de tocar de peus a terra, passar del piano de cua als instruments de joguina, de Verdaguer i Orfeu a la truita i l’aversió a la policia, amb aquella execució, interpretació i dicció, aparentment fràgil, aquest estar a punt de trencar-se i caure per desentrebancar-se i caminar.

El seu recital ahir al Poesia i +, davant del mar, en el crepuscle de Caldes d’Estrac, a un peu de la Fundació Palau –des d’on el festival ha anat irradiant Maresme enllà– era l’ocasió de tornar a escoltar-los, tot i la teòrica retirada dels escenaris que el músic rossellonès va iniciar el 2019, i que per fortuna va trencar.

Amb espais més intensos de versos i de més instrumentals, la nit va anar avançant amb la varietat estròfica i temàtica del poeta, avisant que “només tens l’ànima il·legal”. Per si de cas.

També va tenir un record per a Sebastià Roure, amb el seu Europe change bad, el que ens diu que “la música viu dins meu”. I la sentim a dins. I Casasses agafa el triangle –“el John Coltrane del triangle”, l’havia definit un cop Comelade–. I fa el Plus Ultra de Verdaguer, i quan recita que “la immensitat és oberta” ell veu el mar i l’espectador es pot girar per contemplar-lo com s’obre sense fi.

Arriben els consells d’Orfeu i al públic se li il·lumina la rialla, mentre el piano de Comelade, precís i dolç, fa paret amb Iván Telefunken, Oriol Luna i Roger Fortea amb percussions i instruments de joguina i no – ara una guitarreta amb distorsió, ara una regadora, quasi sempre el baix elèctric, la bateria, ara unes trompetes...–, i entre els seus poemes també n’hi ha de Guillem Viladot, Josep Sebastià Pons i una ruta en cotxe, i la Cançó sense títol de Pau Riba, juganera, i avall fins als primers i segons bisos de la seva Sextina (“Dona’m aire...”) i Amèrica “és el poble del costat”, que “els pobles es barregen per amor”, quan el piano ataca un punt de blues, perquè al capdavall, més tard, “encenem focs per espantar la por”, però s’ha fet de nit i “tot cau, però el foc puja”. I la poesia, i la música, i més. ●

Àlex Garcia Pascal Comelade i Enric Casasses