Una altra ensopegada

S’acosta el moment perquè el BCE apugi tipus d’interès i defineixi el mecanisme per al control de les primes de risc del sud. Hi va haver alleujament quan va anunciar això últim: a diferència d’altres moments, el banc està disposat a intervenir ja. Però no són gaire clars els detalls de la seva possible actuació, ni tampoc són fàcils de resoldre les posicions contràries d’Alemanya i altres països. Deixeu-me esmentar tres problemes rellevants que afronta la institució.

Primer, instrumentació tècnica. Qui, quan i amb quins criteris es fixen els límits a les primes de risc? La falta de claredat pot portar dificultats no menors, malgrat que tot és possible: atesa la intervenció del BCE aquests últims anys, els senyals dels mercats sobre la solvència de cada país han desaparegut. Segon, problemes legals. El tractat de Lisboa prohibeix el rescat de països i, sobre aquesta base, es va plantejar fa uns anys la demanda davant el Tribunal Suprem alemany de Karlsruhe, exigint que el Bundesbank es retirés de les compres de deute. Veurem una cosa semblant aquesta vegada i afegirem raons a les que es van esgrimir llavors. Més encara quan les famoses OMT ( outright monetary transactions), que van conjurar la crisi del deute el 2012, són aquí i el MEDE disposat a la compra de deute del país que el demandi. Però, ai!, amb el requisit de reformes i l’arribada dels homes de negre a verificar el seu compliment.

Finalment, eficàcia econòmica. Si el BCE adquireix deute dels països del sud, segur que els seus tipus d’interès es contindran. Però a quin cost? Entre d’altres, al de posposar el període en què les seves finances públiques, i l’economia, que les sustenten, avancin en el camí de solució de les seves dificultats cròniques i, aparentment, insalvables.

El que passa aquests dies mostra que, quan una crisi emergeix, l’estabilitat de l’euro ensopega un altre cop

En un context de creixent irritació ciutadana, amb la inflació crepitant, la reemergència de les pulsions populistes apareix com a imparable. I segur que el BCE ho tindrà en compte per salvar, una vegada més, el sud: els homes de negre serien un ominós avís a uns italians que afronten eleccions generals el 2023, on sembla que triomfaran les opcions euroescèptiques.

El que està passant aquests dies mostra que, quan una crisi emergeix, l’estabilitat de l’euro ensopega. Ni el totpoderós BCE no ho pot tot: així ho indiquen les dificultats que afronta per compatibilitzar pujada de tipus, control de les primes de risc i depreciació de l’euro.

Per això, no oblidem que la permanència de la moneda única és cosa de tots: els del nord, sostenint-la; els del sud, convergint amb aquests per consolidar-la. I encara que ara el BCE ajudi, el futur de l’euro depèn del comportament del sud. Del nostre, també, per descomptat.