Gulbahar Haitiwaji,

Autora d’‘El gulag xinès, com vaig sobreviure a un camp d’internament’

Tinc 56 anys. Vaig néixer a Xinjiang, a la Xina, i visc a París. Estic casada, tinc dues filles i un net. Soc enginyera. Vull denunciar el que està fent el Govern xinès amb la minoria uigur. L’ONU ha condemnat oficialment els camps de reeducació de Xinjiang. Soc una persona molt religiosa

Descobreix la millor gastronomia mediterrània en aquesta experiència gastronòmica amb sopar. cents estaven encesos dia i nit, això ara m’està donant molts problemes. I ens obligaven a formar fora durant dues o tres hores a 30 graus sota zero. Ens anul·laven com a persones, érem números.

En què consistien les classes de reeducació?

Teníem 11 hores de classes diàriament, havíem de recitar de memòria la seva visió de la història de Xina. Els divendres hi havia exàmens, i pobre de tu si suspenies.

És cert que les esterilitzaven?

Oficialment ens posaven la vacuna de la grip, però totes les dones deixaven de menstruar després de la vacuna. Quan vaig arribar a França vaig saber que es tractava d’esterilització forçada.

Els seus botxins eren Uigurs com vostès.

Sí, ells ens rentaven el cervell, podien disposar de les nostres ànimes i els nostres cossos; però no els culpo, era la seva feina.

Quin era el seu temor més gran?

Temia més quedar-me allà per sempre que la idea que em matessin. Era habitual a la presó i al camp que alguna desaparegués.

Què li donava forces?

Vaig continuar creient en Déu i en la meva innocència, i sabia que m’havia de mantenir sana tant físicament com psicològicament, així que feia ioga i intentava tenir una ment positiva.

No va desitjar mai morir?

Sí, les que aconseguim sortir dels camps ja no sabem qui som: ànimes mortes, ombres. Jo sempre vaig pensar que quan m’alliberessin m’explotaria el cor d’alegria, però quan m’ho van dir ni em vaig immutar. Trigues a recuperar l’energia per poder tornar a pensar.

Com va aconseguir sortir d’allà?

Si no arriba a ser per la pressió que la meva filla gran va exercir sobre el govern francès perquè interferís encara seria allà. No va desistir ni un dia, va inundar les xarxes amb la meva història, però no em va sortir de franc, vaig haver de trair la meva pròpia família.

Es va veure obligada a declarar a favor del Partit Comunista.

Em van obligar a firmar que el meu marit i la meva filla eren terroristes i reconèixer que hauria d’haver parlat sobre les seves activitats al Govern xinès. Van filmar la declaració i la van llançar a la xarxa.

Ha estat vostè molt valenta denunciant.

El cap de policia de Caramay em va dir que guardés silenci perquè si no farien mal als meus familiars i amics que viuen a la Xina, però no podia deixar de pensar en les meves companyes de cel·la i vaig decidir explicar-l’hi al món. No he tornat a saber de la meva mare i les meves germanes, tant de bo estiguin bé.

Planta 1 de l’Hotel ME. Barcelona.