La Vanguardia (Català-1ª edició)
L’home que va tornar l’estabilitat al Japó
Abe Shinzo, tres vegades primer ministre, passa a la història com una figura de referència en la política nipona
Abe Shinzo va marcar una era en la política japonesa. El conservador, que va ser el primer ministre amb més anys de servei al capdavant del país, ha estat la figura de referència en aquest primer quart de segle al país oriental, i va portar estabilitat a un càrrec en què rar era el líder que hi durava més d’un any. La seva renúncia, l’agost del 2020, per problemes de salut no va posar fi a la seva projecció, i fins al seu assassinat va continuar sent un dels polítics nacionals més populars i influents.
El seu trist adeu, als 67 anys, posa punt final a una de les carreres més singulars de la política nipona des de la Segona Guerra Mundial. Pertanyent a una família amb pedigrí mandatari (el seu avi i el seu besoncle van ser primers ministres, i el seu pare, ministre d’Exteriors), la seva carrera es va enlairar amb la seva elecció com a diputat, el 1993. Des d’allà va continuar l’ascensió a les files del Partit Liberal Democràtic (PLD), que ha dominat la política nipona de manera gairebé ininterrompuda les últimes set dècades.
El setembre del 2006 va arribar al lideratge just abans de convertir-se en el primer ministre més jove, amb 52 anys, moment en què va ser percebut com un símbol del canvi. Tot i això, només un any després va renunciar al·legant que tenia una colitis ulcerosa. A partir d’allà va començar un període convuls per al país, amb cinc successors que no van aguantar en el càrrec més de 16 mesos.
El seu sorprenent segon mandat va començar a finals del 2012, i Abe Shinzo va ser capaç de sobreviure políticament a diversos escàndols de corrupció i amiguisme i ser reelegit el 2014 i el 2017. Aquell any el seu partit va aconseguir una aclaparadora victòria parlamentària, i va obtenir amb els seus socis de coalició dos terços dels seients del Parlament. Durant aquell temps, un dels seus grans objectius va ser rellançar l’economia japonesa, de capa caiguda des de la crisi dels anys noranta i el llavors recent desastre de Fukushima (2011). Per això, va apostar per un agressiu programa batejat com a abenomics, que conjugava estímuls monetaris massius, augment de la despesa pública i reformes significatives. Tot i això, els seus resultats van ser discrets, un desenvolupament llastat també per la guerra comercial entre la Xina i els Estats Units i la pandèmia de coronavirus. Tampoc no van fructificar els seus anuncis d’augmentar el pes de les dones al mercat laboral, en un dels països amb més desigualtat de gènere del món.
Considerat un falcó de la dreta nipona pel seu afany de reformar la Constitució pacifista imposada després de la Segona Guerra Mundial, els seus resultats en l’esfera internacional van ser mixtos. Amb els EUA, el seu principal valedor davant els míssils nord-coreans, va afermar un fort vincle, apuntalat a còpia de partides de golf amb Donald Trump. Més complicada va ser la seva relació amb la Xina i Corea del Sud, dos veïns castigats per l’imperialisme nipó del segle XX que veuen amb recel els augments del pressupost militar nipó o la tebiesa d’Abe Shinzo i els seus a l’hora de criticar les atrocitats comeses per les tropes imperials aquells anys negres. Finalment, com ell mateix reconeixia dijous, tampoc no va ser capaç de resoldre el contenciós dels japonesos segrestats fa lustres per Pyongyang o les disputes territorials que avui dia encara manté amb Rússia.
Abe Shinzo va ser un dels grans promotors de la candidatura de Tòquio als Jocs Olímpics del 2020 (la seva aparició als de Rio de Janeiro del 2016 disfressat de Mario Bros va ser memorable). El seu somni de presidir les celebracions es va veure frustrat per l’esclat de la pandèmia, que va obligar a ajornar un any l’esdeveniment, i la seva retirada, l’agost del 2020, per la malaltia que arrossegava feia anys. “La meva salut no és l’adequada, i una mala salut pot conduir a prendre decisions polítiques equivocades”, va dir llavors.
Considerat un falcó de la dreta, les seves relacions amb la Xina i Corea del Sud van ser complexes
La seva retirada, el 2020, per motius de salut no va ser mai definitiva, i va continuar a la vida pública
Després d’abandonar el Govern, va ser substituït per la seva mà dreta i secretari de gabinet, Yoshihide Suga, que al seu torn va renunciar l’any passat i va ser reemplaçat per l’actual primer ministre, Fumio Kishida. Però la seva sortida no va suposar l’adeu definitiu. Es va prodigar en fòrums i entrevistes on va sorprendre amb el suport a una intervenció a favor de Taiwan en cas d’atac xinès, i va participar en actes com el d’ahir a la campanya electoral per elegir diumenge la meitat dels representants de la cambra alta del Parlament. ●